Una història de superació al Telenotícies

Als anys 90 i primera dècada dels 2000 la televisió nord-americana estava farcida d’històries d’homes i dones que s’havien aprimat prop d’un centenar de quilos. Passaven d’una obesitat mòrbida que els tenia al límit de la mort a experimentar el zenit de la felicitat lluint cossos esculturals i córrer maratons senceres. Eren venudes gairebé com un miracle en què una força de voluntat titànica canviava el destí d’una persona. En un país com els Estats Units, on l’obesitat és un dels principals problemes de salut de la població, aquests casos es pretenien utilitzar com a exemple. En els esports d’Antena 3, aquest tipus de notícies també han sigut molt habituals per propagar les virtuts de l’exercici, tot i que, igual que a la tele dels Estats Units, hi ha un element morbós en la comparativa dels cossos clarament connectat amb la grassofòbia.

Aquest divendres al vespre, per tancar el Telenotícies, Toni Cruanyes ens anunciava la història de superació del Francis, que pesava cent cinquanta quilos amb només vint anys i s’havia aprimat gràcies a la fèrria disciplina del gimnàs. Sorprenentment, el reportatge centrava la proesa en ell, tot i que la seva parella, la Sandra, havia fet el mateix procés –fins i tot havent parit una criatura pel mig–. La notícia la deixava a ella com a ajudant. Explicaven la conducta poc saludable que tenien en el passat i la situació crítica que els va estimular a canviar de vida. I ara el Francis és, fins i tot, entrenador de gimnàs.

El plantejament informatiu grinyolava molt: l’èpica, la comparativa de l'abans i l’ara, l’heroïcitat del cos de gimnàs i els vells texans com a imatge d’impacte... El mèrit del Francis i la Sandra és indiscutible i molt lloable. Ells només explicaven el seu cas. Però tal com ho va plantejar el Telenotícies tenia el punt d’espectacle propi de la televisió nord-americana i d’Antena 3 Deportes. Les històries de superació tenen una faceta exemplaritzant que acaben resultant culpabilitzadores. Proclamen el “si vols, pots”, un lema de vida tòxic i fals, perquè no sempre és així. Casos com l’home sense cames que fa la volta al món en bicicleta, la dona amb càncer que puja a l’Everest o l’obès que acaba fent triatlons són situacions totalment excepcionals. Plantegen una lògica aspiracional falsa a l’espectador: “Si algú de dos-cents quilos ha acabat fent triatlons, jo que en peso cent puc aconseguir el seu mateix cos i córrer maratons”. En una televisió pública hi faltava la veu d’experts. Metges i psicòlegs que ofereixin perspectiva al marge de la proesa i del cos de gimnàs final, que recordin que allò és l’excepció. Facilitar dades i context sobre l’obesitat, les dificultats d’aquestes situacions i opcions de suport més enllà d’una força de voluntat titànica. El Telenotícies no pot quedar-se en l’exhibició de proeses aïllades que garanteixen la felicitat, perquè tenen un component d’espectacle que cau en la grassofòbia. Si ets gras és perquè vols, perquè no t’esforces, perquè no tens força de voluntat o perquè no fas exercici. O falses creences com que si tens càncer pots fer vida normal perquè hi ha una dona que ha pujat a l’Everest. O que si no tens cames, no necessites ajuda, perquè un home ha fet la volta al món en bici. Les històries de superació entronitzen sovint unes capacitats excepcionals que no estan a l’abast de la majoria. “Una història de superació com poques”, deia Cruanyes per acomiadar el Telenotícies. Certament, val més que siguin poques les que emetin amb aquest enfocament.