La Història som nosaltres
La storia, també coneguda, o més coneguda, com a La storia siamo noi (La Història som nosaltres), és el títol d’una cançó escrita, composta i cantada per Francesco de Gregori (Roma, 1951), publicada el 1985 en el disc Scacchi e tarocchi (Escacs i tarots: jocs d’anàlisi i estratègia, i desitjos tossuts de futur. Dues actituds que convé fer anar sempre plegades).
La cançó comença i acaba amb la transformació d’una imatge: un prato di aghi, un prat d’agulles -és a dir, un planter de blat tendre que treu el nas i comença a créixer-, que arriba a transformar-se en un piatto di grano, una palangana de gra, ja madur. L’analogia prato-piatto i la insistència en les mateixes vocals, a-o, a les dues darreres paraules, piatto-grano, clou el poema.
“La Història som nosaltres, que ningú no se senti ofès;
som nosaltres aquest prat d’agulles sota el cel.
La Història som nosaltres; però, atenció: ningú no se’n senti exclòs.
La Història som nosaltres; som nosaltres aquestes ones de la mar,
aquesta remor que trenca el silenci,
aquest silenci tan mal de rovegar.
I després vénen els que et diuen: ‘Tots són iguals,
tots roben igual’.
Això només és una manera de convèncer-te que quedis dins ca teva, tancat, quan es fa fosc.
Però la Història no es deté davant cap portal;
la Història entra dins les cambres, les crema;
la Història dóna la culpa i dóna la raó.
La Història som nosaltres; som nosaltres qui escrivim les cartes;
som nosaltres els qui ho tenim tot a guanyar, tot a perdre.
I la gent (perquè és la gent qui fa la Història),
quan es tracta de triar i caminar,
te la trobes tota ella, amb els ulls ben oberts,
sabent beníssim el que s’ha de fer,
aquells que han llegit milions de llibres
i aquells que no saben ni parlar.
I és per això que la Història escarrufa,
perquè ningú no la pot aturar.
La Història som nosaltres; som nosaltres, pares i fills,
som nosaltres, ‘Bellaciao’, que partim.
La Història no té amagatalls,
La Història no ho deixa pas córrer.
La Història som nosaltres; som nosaltres aquest plat de blat”.
Té trenta anys, però és una cançó adequada per a aquests temps. O, millor: vivim uns temps que ens fan trobar aquesta cançó adequada per dir la nostra situació.
La Història no la fan els prínceps, les persones principals; ni tan sols els ‘prínceps moderns’, que era la prudent expressió emprada per Gramsci per referir-se als partits polítics, quan escrivia a la cel·la, amb la censura carcerària respirant-li al clatell. Que els prínceps no se sentin ofesos, si els planetes, el sol, la lluna i les estrelles no giren al seu voltant i segons el seu disseny predisposat. Però que tampoc no se’n sentin exclosos, si fan part de la gent, si fan part d’aquells que són els qui veritablement guanyen i perden les batalles, els qui duen i són la Història, la gent.
La gent, com un camp de blat recorregut per un alè interior que avança com les ones de la mar, és la que ha produït qualsevol transformació feta a la Història, sempre. La gent: ningú no se’n senti exclòs, ningú no accepti ser-ne exclòs.
Perquè, a la cançó, hi ha una paraula més important que aquella d’Història, tan terrible que res no atura, que tot ho crema -la Història: paraula homèrica, podríem dir-li, si el Michaeleen de The Quiet Man (John Ford, 1952) no s’hagués fet seu per sempre més l’adjectiu ‘homèric’. Aquesta paraula més important que cap altra és ‘nosaltres’.
Nosaltres: ningú no se’n senti exclòs, ni ningú exclogui; perquè excloure no és només disminuir les forces de la gent (aquesta seria la crítica d’un comptable); excloure és, sobretot, destruir la veritable natura de la gent: heterogènia i múltiple; la gent, que no és homologable, que no és reductible a la ‘massa’, uniformitzada i uniformitzable; la gent, que tampoc no és sumatori d’identitats: qualsevol signe identitari ve del passat, fa part del món que la Història acabarà. La gent és múltiple multitud.
No hi ha refugi a la Història. La Història tomba les Bastilles més fortes. Desfà els murs més ben fonamentats. “Tot allò que era sòlid s’esvaeix en l’aire”, va escriure un clàssic del comú. La Història fa de les roques arena; i, de l’arena, noves avingudes.
