Històries explicades pel pitjor enemic

En els últims anys s’han produït pel·lícules biogràfiques i documentals en què les dones protagonistes han intentat apropiar-se del seu relat després de dècades suportant l’abús dels mitjans. Alguns exemples recents són els de Pamela Anderson a Netflix o Brooke Shields a Disney+, on elles mateixes expliquen la seva vida des d’una perspectiva actual. Ara hi ha la possibilitat de denunciar el masclisme, la violència i els abusos de què van ser víctimes. Això els ha permès justificar etapes personals complicades i fer públiques les injustícies, les manipulacions i les acusacions que van entorpir no només la seva trajectòria sinó també la seva salut mental. Més enllà de retrats personals, serveixen de retrat d’una època en què es normalitzaven situacions i conductes que ara ja no són acceptables. Netflix ha estrenat ara un nou documental que pretén acostar-se a aquest tipus de relat però que, en canvi, provoca certa perplexitat. Es tracta d’Anna Nicole Smith: You don’t know me, la vida de la model de Playboy i Guess, que va morir prematurament als 39 anys. Explica la seva vida combinant el testimoni dels seus millors amics, alguns dels seus familiars i imatges d’arxiu de la seva infantesa i carrera professional. Les primeres imatges són d’un enregistrament televisiu en què la jove model, quan ja és una estrella de Playboy, torna al seu petit poble natal de Texas, i explica on va néixer, estudiar i treballar. Ho fa amb una actitud sexualitzada i infantil, reproduint el rol que aleshores s’assignava a les models de les revistes. Després, el documental ens mostra el poble en l’actualitat. Un paisatge pobre i decadent. És com si ens advertís que moltes de les coses que descobrirem potser no són el que semblen. Tot i que a aquesta conclusió hi arribes un cop t’has empassat el documental sencer, de gairebé dues hores.

El més irrefutable d’Anna Nicole Smith: You don’t know meés el títol. Recordem la seva imatge com una de les icones sexuals dels noranta. Però no en sabem res, d’ella. La seva història, però, s’assembla a la de moltes altres models: abusos a la infantesa, fugida de casa, un cop de sort amb els contractes laborals i la fama acompanyada d’aprofitats, estafadors i paparazzis cruels. Però al cap d’una hora la història s’enrareix. I més enllà del masclisme i la misogínia de la qual va ser víctima, tens la sensació que t’estan intentant vendre una versió millorada d’una vida caòtica plena de llacunes i incoherències. La història desemboca en una tragèdia culebronesca cada vegada més delirant. Fins que en els cinc minuts finals et canvien bona part de la història, delatant el caràcter manipulador de la protagonista. Culmina com un retrat fet pel seu pitjor enemic. Com a espectadors hem estat arrossegats per les mateixes mentides i per la fascinant bellesa que sembla justificar tota la resta. La sensació final és d’estafa. Tens la impressió que el documental s’aprofita d’Anna Nicole Smith i les seves misèries, com tantes vegades li va passar en vida.