Elles ho conten

A la pel·lícula She said –Al descubierto, en versió espanyola– veiem com es va gestionar periodísticament la notícia dels abusos del productor de cinema Harvey Weinstein. La pel·lícula és molt notable, clarament deutora, cinematogràficament parlant, de la manera d’enfilar la narració d’un escàndol d’envergadura inaugurada per Alan J. Pakula al seu film sobre el cas Watergate Tots els homes del president. En el cas de Weinstein, veiem les dificultats que van trobar les periodistes per fer parlar les víctimes, una de les quals, Ashley Judd, fins i tot s’interpreta a si mateixa, reprodueix a la pantalla el que va poder explicar a les periodistes –i després als jutjats– del que havia viscut al costat d’aquell depredador sexual. 

Però hi havia moltes altres dones, les quals sentien que ho havien d’explicar tot, com a mínim, a les periodistes, per bé que no s’atrevien a posar-ho en mans de la judicatura. Hi va haver, doncs, moltes més dones que les que denunciaren, en aquest cas, però les que van parlar van empènyer la veritat a sortir a la llum i van poder posar en marxa els mecanismes judicials que portaren el productor a la presó, on passarà la resta de la seva vida. 

A Espanya, arran del cas Errejón, s’ha dit que només un 8% de les dones que han sofert violència de gènere s’atreveixen a denunciar-ho. Ens fa la impressió que el merder és immens, però el que sabem és només una petita part del que vertaderament passa, o ha passat i passarà, per desgràcia, en el futur. Són unes xifres aterridores. Si aquesta violència sexual la patissin –la patíssim– els homes heterosexuals, per exemple, a mans d’homes homosexuals i poderosos, i hi hagués xifres similars de violència sexual contra nosaltres, estic segur que l’exèrcit patrullaria pels carrers en la nostra defensa, dia i nit, i que la justícia seria molt més àgil, que les condemnes serien més severes, que els perpetradors serien absolutament enfonsats en la misèria, sense cap possibilitat de rehabilitació. Però es veu que la violència sexual contra les dones –la meitat de la població– deu ser una menudesa. Tant que, en molts casos, s’han de conformar a explicar-ho anònimament a les xarxes socials. Mètode ambigu tant per la seva utilitat com per la manipulació a què pot donar lloc: els que diuen que tot pot ser fals són els primers que es poden sentir temptats d’escriure-hi falsedats, les quals acaben circulant com històries certes. 

A més, el que és un delicte o no ho és no és una qüestió d’apreciacions personals. És un tema legal, jurídic i judicial, i és allà on han d’anar les persones que se senten malmenades. Promoure les denúncies anònimes a les xarxes és fer un favor als victimaris, els quals, al cap i a la fi, no han de respondre de res davant de cap autoritat. El que cal és coneixement, informació del que és i no és delicte. Qui fa certes coses, o s’hi sent temptat, no és que hagi de llegir ‘teoria feminista’ sinó sentències judicials condemnatòries i testimonis d’altres perpetradors que han acabat a la presó. Això sí que seria convincent i dissuasiu.