Quan ho has donat tot
Llegim a l’ARA que Jordi Turull ha explicat a RAC1 la “fugaç” –i mai millor dit– vinguda de Carles Puigdemont a Barcelona. Diu, en primer lloc, que fugint en cotxe, “no es van saltar ni un semàfor en groc”.
Home. Que en Turull digui que no es van saltar cap semàfor en groc és sobrer. Evidentment que no se’n van saltar cap. No m’imagino en Turull cometent aquest vil acte il·lícit i reprovable ni arribant tard al propi casament. Per Puigdemont escapant-se nord enllà no ho hauria fet, tampoc. Però és que, a part, a Barcelona canta molt més saltar-se un semàfor que no saltar-se’l. Trec que, esclar, siguis el conductor d’un patinet o una bici. Ara bé, del que diu, el més interessant és això altre: quan van passar per Girona "el president va estar explicant anècdotes de la seva alcaldia", però quan van passar pel trencall que s'agafa per anar cap a Amer, el seu poble natal, "costava arrencar-li paraules". Vejam. Si hi ha una paraula que em provoqui narcolèpsia irreversible, aquesta és anècdota. Quan a la tele entrevisten un actor i li pregunten “Tens alguna anècdota de...?” em cau el cap. De fet (ara explicaré una anècdota) sempre que els amables col·legues em pregunten si en tinc una, d’anècdota, dic que no, que cap, que cap ni una. Però això només em passa a mi, perquè, pel que sembla, tothom està encantat de la vida d’escoltar anècdotes.
Que al seu pas per Girona, Puigdemont expliqués anècdotes de l’alcaldia entenc que devia esgotar el president –explicar bones anècdotes d’una alcaldia té un mèrit inqüestionable–, sobretot si alternava la narració amb la mirada atenta pel retrovisor per veure si els seguien. I és per això que al seu pas per Amer potser a Turull li costava arrencar-li les paraules. És com quan als músics els demanen un bis. Hi ha un moment que ja ho has donat tot i t’has de retirar, deixant el públic amb el bon gust de boca.
