L’home que escriu els discursos de Putin

A partir d'aquest mes, tots els estudiants de batxillerat de Rússia tenen un nou llibre de text d'història. A les seves pàgines hi trobareu un relat sorprenentment simplista dels últims 80 anys –des del final de la Segona Guerra Mundial fins al present– que pràcticament porta la firma del Kremlin.

Anomenar-ho revisionisme es queda molt curt. Stalin, a diferència de com se'l solia representar als llibres de text russos dels últims 30 anys, hi és presentat com un dirigent savi i eficaç gràcies al qual la Unió Soviètica va guanyar la guerra i la gent comuna va començar a viure molt millor. S'esmenten les repressions, però de manera acusatòria. Al lector li queda la sensació que les víctimes de Stalin eren culpables i van patir un càstig merescut.

El relat sobre el final de la Unió Soviètica està igualment distorsionat. Als llibres de text anteriors s'analitzava el col·lapse del sistema soviètic i la ineficiència de l'economia planificada, s'escrivia sobre la irracionalitat de la carrera armamentista i dels dirigents soviètics envellits. El nou volum culpa de tot Mikhaïl Gorbatxov, a qui reprova titllant-lo de buròcrata incompetent que va sucumbir a la pressió dels Estats Units. Després hi ha les 28 pàgines sobre la guerra a Ucraïna, en les quals no hi trobem, per descomptat, cap història, sinó només propaganda descarada, un conjunt de clixés reciclats de la televisió russa.

El llibre va ser escrit, juntament amb altres, per Vladímir Medinski, exministre de Cultura de Rússia i actual assessor presidencial. Medinski té un altre paper, més secret: és el negre de Putin, qui li escriu els textos. Treballa amb un equip d'ajudants i redacta textos sobre història que signa amb el nom de Putin. Atesa l'obsessió del president amb la història i l'ús que en fa per justificar el seu règim, Medinski ocupa una posició important a la Rússia actual. Des de les ombres, ha ajudat a construir l'edifici ideològic i històric sobre el qual s'assenta bona part del règim de Putin.

Però, qui és?

Medinski va néixer a la regió ucraïnesa de Txerkassi, però no és ucraïnès. El seu pare era militar i Medinski va passar la seva infantesa viatjant per tota la Unió Soviètica, de guarnició en guarnició. En aquest entorn itinerant, segons alguns familiars, Medinski va créixer amb uns valors molt conservadors i com un sincer patriota de la Unió Soviètica. L'educació també va ser important –la seva mare era mestra– i, amb el temps, això el va portar a l'Institut de Relacions Internacionals de Moscou. Estudiant modèlic, va destacar a la Facultat de Periodisme i va ser membre del Komsomol, l'organització juvenil del Partit Comunista.

Però arribat el moment de la seva graduació, la Unió Soviètica s'havia ensorrat. A Medinski no li va costar adaptar-se a la nova situació. El 1992, amb un grup de companys de classe, va crear la seva pròpia empresa de publicitat, Ya Corporation. Els seus clients eren sobretot empreses financeres i tabaqueres. Aviat es va convertir en l'especialista en relacions públiques del lobi del tabac, una mica a l'estil del protagonista sense escrúpols del llibre del 1994 Gràcies per fumar, de Christopher Buckley. Però no va descuidar els seus estudis, que va dirigir cap al doctorat.

Va ser llavors quan vaig conèixer Medinski, quan jo era estudiant d'institut, a finals de la dècada de 1990. Ell era 10 anys més gran que jo, era una persona distant, i acabava de començar a impartir classes de relacions públiques, una disciplina nova i molt de moda. Molts dels meus companys de classe que volien ser “gent de relacions públiques” somiaven aprendre d'ell. Medinski, una mena d'estrella al campus, era considerat un empresari d'èxit i ajudava amb gust els estudiants: els millors els fitxava per fer pràctiques a la seva empresa.

L'any 2000, Putin es va convertir en president de Rússia, en substitució de Borís Ieltsin. Com ha de fer qualsevol professional de les relacions públiques, Medinski es va adaptar al canvi d'ambient, i es va valer d'una feina a la funció pública per fer el salt a la política. El 2004 ja era diputat pel partit de Putin, Rússia Unida. Tot i les acusacions que, sent un càrrec electe, va continuar exercint pressió a favor de les tabaqueres i els casinos, Medinski era un home a l'alça.

A això va ajudar que comencés a comerciar amb el patriotisme. El 2007, aquest exlobista del tabac va començar a escriure llibres sobre història; o, més aviat, va començar a crear relacions públiques històriques. En una sèrie de llibres titulada Mites sobre Rússia, es va proposar desmuntar els estereotips russos i substituir-los per altres relats. Hi havia llibres sobre “l'embriaguesa, la mandra i la crueltat russes”, “el robatori, l'ànima i la paciència russos” i “la democràcia, la brutícia i l'empresonament russos”.

A cadascun dels llibres, Medinski sostenia que tot el que hi havia de dolent en la història russa no eren sinó calúmnies dels enemics. Per exemple, Ivan el Terrible no era, en realitat, un tirà dement, perquè, per començar, sempre va tenir presents els interessos del seu poble i va fer tot el possible pel bé de Rússia. D'altra banda, els governants occidentals de l'època encara eren més cruels. I, en qualsevol cas, totes les seves suposades atrocitats van ser en realitat fantasies dels historiadors europeus.

Des del principi, l'obra de Medinski va rebre les crítiques dels veritables historiadors russos. Però ell mai va amagar que la seva feina no estava basada en els fets. Per a ell eren irrellevants: el veritable objectiu era crear un relat convincent. “Els fets, per si sols, no signifiquen gaire –va escriure Medinski en un dels seus llibres–. Tot comença, no amb els fets, sinó amb les interpretacions. Si estimes la teva pàtria, la teva gent, aleshores la història que escriguis sempre serà positiva”.

Amb aquest plantejament, Medinski va idear el mite d'una Rússia benèvola i poderosa, que sempre s'alçava amb victòries justes davant d'altres països suposadament inferiors. Això va cridar l'atenció del president, que el 2012 el va nomenar ministre de Cultura. Segons una font propera al Kremlin, Putin li va encomanar una tasca molt clara: emprendre la militarització de la societat russa.

Això és exactament el que va fer. El 2013, Medinski es va posar al capdavant de la Societat Històrica Militar Russa, una organització benèfica que, en actes i exposicions, exalçava les victòries militars del passat. Com a ministre, Medinski va destinar fons a pel·lícules que creessin mites patriòtics sobre la Segona Guerra Mundial, com Mariya. El símbolo de la guerra i Los 28 hombres de Panfilov. L'art era menystingut –en una reunió, Medinski va dir que no considerava art res que pogués dibuixar ell mateix– a favor dels èxits comercials. Tota la seva política cultural es pot qualificar de propaganda de la guerra i la violència.

Van ser anys d'èxit. No obstant això, a principis del 2020 Putin va remodelar el seu govern i, juntament amb la majoria dels seus integrants, Medinski va ser destituït i va passar a ser assessor del president. Segons els seus coneguts, va ser un descens important d'estatus, i la degradació li va coure (sembla que sobretot el va molestar no rebre el cotxe nou de què solen gaudir els empleats de l'administració presidencial).

Però la pandèmia el va ajudar a recuperar-se. L'estiu del 2020, Putin es va confinar a la seva residència de Valdai. Sempre li havia interessat la història; allà, amb temps lliure, s'hi va obsessionar visiblement. Va començar a parlar de temes històrics, però necessitava un assessor, algú que pogués perfeccionar les seves idees i donar-los plena expressió. Medinski era l'elecció evident.

És cert, Medinski no escriu els seus textos tot sol. La persona que escriu els textos a Putin té el seu propi i nombrós equip de negres. Segueix al capdavant de la Societat Històrica Militar Russa, els empleats de la qual treballen en els seus articles i llibres. En general, el procés és més o menys el següent: el president dicta les seves tesis a Medinski, que les desenvolupa i les dicta al seu torn als seus ajudants. Aquests escriuen els assajos i, després, els textos recorren el camí invers –a Medinsky i, finalment, a Putin– per ser editats.

Així és, per exemple, com va sorgir l'infaust assaig de Putin del 2021, en què va escriure per primera vegada que Occident, de forma deliberada, tornava a Ucraïna “anti-russa”. Estava ple d'afirmacions estrafolàries: que els russos i els ucraïnesos eren un sol poble; que Ucraïna va ser una creació dels bolxevics; que l'Imperi Rus i la Unió Soviètica mai van infringir els drets dels ucraïnesos. L'article, publicat a la web oficial del president, es va enviar a totes les unitats militars del ministeri de Defensa, i Putin continua repetint-ne regularment els punts centrals en els seus discursos públics. L'article va ser inclòs gairebé íntegrament al nou llibre de text d'història.

El llibre, que pot formar tota una generació d'estudiants russos, és potser l'èxit més gran de Medinski fins ara. Segons els seus col·legues, es veu a si mateix al mateix nivell que els intel·lectuals conservadors de l'Imperi Rus, com Konstantín Pobedonóstsev, l'infame ideòleg del regnat de Nicolau II. Altres models són Andrei Zhdànov, mà dreta de Stalin després de la Segona Guerra Mundial, i Mikhaïl Súslov, principal ideòleg de Bréjnev, que va defensar la persecució dels dissidents.

Medinski, esclar, és una paròdia dels anteriors, igual que la seva versió de la història russa. És una mentida tan poc convincent i indissimulada que, a la pràctica, serveix per condemnar tot el relat imperial de la història russa. Malgrat el seu èxit, Medinski encara podria convertir-se en l'enterrador de la ideologia imperial russa. Perquè, després d'ell, ja no s'hauria de poder parlar del passat de Rússia sense vergonya, horror i fàstic.

Copyright The New York Times