Home negre, dona grassa
De la diversitat n’hem acabat fent una amanida sense solta ni volta, barrejant situacions i particularitats que no tenen res a veure les unes amb les altres. Les passarel·les de moda, per exemple, segueixen perpetuant el mateix model malsà de sempre però ara són inclusives perquè posen una maniquí grassa aquí o una cadira de rodes allà. No sé què deu resultar més ofensiu, si dir-li a una dona jove i sana que el seu suposat excés de pes és una condició equiparable a patir una discapacitat o dir-li a un discapacitat que les seves traves a la vida són semblants a les d’una dona amb uns quilos per sobre de la norma imperant. I és que penjar-se la medalla de la inclusió és fàcil i surt a compte sempre que no entrem en detalls, cruïlles i atzucacs que no es resolen amb quatre proclames frívoles.
Un terreny on es cultiven moltes d’aquestes nocions superficials i buides de la diversitat és, per descomptat, la política. Ja no hem de votar segons les propostes que ens facin els candidats, ho hem de fer depenent de si se’ns assemblen o no. Jo, per exemple, tinc un to de pell que s’acostaria molt al de l’Ignasi Garriga però no el podria votar perquè no és dona (i, ehem, una mica racista, que no sé si això ja és un tret reivindicable). Res no és més fàcil de sabotejar que el joc de la representativitat identitària, i encara més quan des d’aquesta visió s’ha anat difonent una premissa falsa que dona lloc a no poques conclusions equivocades. Aquest pressupòsit és el que afirma que si algú pateix un tipus concret de discriminació desenvoluparà automàticament una sensibilitat amb totes les discriminacions hagudes i per haver. D’aquí li venia la sorpresa a la secretària d’estat d’Igualtat l’altre dia quan un tal Bertrand Ndongo li feia una pregunta sobre l'obesitat que es veu que amagava un clàssic de la misogínia: l’atac a Ángela Rodríguez, Pam, pel seu pes. L’insult de grassa es veu que, malauradament, no és res nou per a la segona d’Irene Montero però sí que vingués d’aquell home concret: “Tu que ets negre, hauries d’entendre millor que ningú el que és la discriminació”. Per aquesta regla de tres tots els senyors que pateixen racisme haurien d’estar completament immunitzats contra el masclisme (sí, inclosos els futbolistes). Ja ens agradaria, ja, que fossin tan ràpids, però per entendre el que ens passa com a dones primer ens haurien de percebre com a iguals, cosa que tampoc succeeix automàticament. Mal que ens pesi, el masclisme no és patrimoni exclusiu de l’"home blanc cis-hetero-patriarcal" perquè ser racialment discriminat no et fa feminista sinó que és possible que fins i tot et faci més masclista si t’agafa per descarregar la teva impotència d’oprimit contra la baula més feble que tens a l’abast, la dona amb qui comparteixes condició racial o ètnica. Encara més si tenim en compte que des d’alguns sectors d’esquerres fa anys que repeteixen que “el feminisme serà antiracista o no serà” sense plantejar-se mai que l’antiracisme potser hauria de ser feminista si no es volen carregar més injustícies sobre les que ara anomenen “racialitzades”. Trobar un negre masclista els sorprèn també perquè fa anys que repeteixen que el nostre principal problema és la “dona blanca opressora colonitzadora” i no pas els homes amb qui ens toca conviure cada dia. Sigui benvinguda Ángela Rodríguez, Pam, a la realitat que no fa distincions de raça, procedència ni nacionalitat quan parlem de misogínia. Benvinguda a la dura tasca d’haver d’educar aquests homes que, vistos de lluny i com que no tenen el mateix poder que els "blanc-cis-hetero", els pressuposaven un feminisme que riu-te'n, de la Beauvoir. I és que és més fàcil disculpar el masclisme quan no t’afecta directament i les que el pateixen són quatre dones negres, mores, gitanes, etc.
