Els homes de ferro també es trenquen
La Revolució Industrial ens va convertir en màquines. Però no ho som, som animals que parlen i raonen i planifiquen i organitzen la feina dotats de l’estranya capacitat hegeliana de sotmetre els altres però també la nostra pròpia voluntat. La voluntat és, de fet, el valor suprem d’aquesta cultura (i diria que ja només occidental). Vehiculada a través de l’autodisciplina, és inherent al capitalisme de productivitat extrema, un motor generador de riquesa que no necessita gaires esperons ni fuets. O, en tot cas, els instruments que fan servir els amos per empenye’ns cap a l’alienació són tan subtils i establerts que ja ni els veiem. El resultat sí que és clar: ho mesurem tot, ho planifiquem tot i ens imposem la fita d’aconseguir que cada gest, cada passa, cada moviment, tingui una utilitat, un rendiment. I si pot ser, un rendiment econòmic. No estan previstos ni el descans ni la malaltia, la vida i els seus tempos són sotmesos sense compassió a l’engranatge que mai s’atura. Per això en setze setmanes una criatura ja pot desprendre’s de la mare i una mare ja ha de deixar de ser-ho per tornar a la fàbrica, al despatx. El símbol d’aquest ordre implacable és el disciplinament del cos, que ja d’entrada és presentat com una entitat aliena a la persona. Gràcies, Descartes, per haver-nos migpartit pels segles dels segles. El cas és que les nostres dimensions i característiques físiques determinen la nostra adequació a la cultura dominant: els grassos, els discapacitats, els malgirbats i desequilibrats són tinguts per ganduls, inútils, una nosa que s’ha d’adaptar (mitjançant la suprema voluntat) o morir.
La nostra aparença externa és un símbol que diu si estem ben inserits o no en el sistema, si n’acatem les normes o som uns rebels carregats de sacsons. Per això els esportistes són els Déus laics que hem de venerar. Homes i dones que porten les funcions mecàniques fins a límits impossibles fa dos dies i no pas perquè ho necessitin (no és per buscar aliment que corren i salten i suen i s’esgoten). L’admiració cap a aquests superhomes és causada pel seu esforç constant i continuat en el temps, per la seva perseverança en el perfeccionament de les qualitats físiques fins a explotar-ne tota la potència.
Els esportistes d’alt nivell s’han convertit així en els nostres superherois. Admirem les seves gestes en batalles pacífiques, i qui sap si no hi hauria més guerres sense l’espectacle de les competicions televisades. Però més enllà de la imatge que d’ells hagi projectat el negoci de l’espectacle, els homes d’acer són reals, són de carn i ossos, i també es trenquen. De vegades la lesió es veu en una radiografia, la detecta un aparell d’alta tecnologia, però sovint l’esquerda és en un òrgan que encara no sabem gaire bé on se situa, l’òrgan dels pensaments i els sentiments, diguem-ne ànima, ment o psique. Una ferida en el que som, pensem i sentim produeix un dolor tant o més important que una fractura o un esquinç. Només que no en parlem perquè “anima’t, home, agafa’t les coses d’una altra manera, posa-hi una mica de voluntat.” Encara no hem entès que en la depressió el múscul que falla és precisament el que ens empeny cap a la vida, que cada acte del dia a dia es converteix en una pujada a l’Everest sense oxigen. Per això és tan admirable la decisió de Ricky Rubio de fer pública la raó de la seva baixa temporal. Parlant-ne amb naturalitat, sense escarafalls ni histrionisme, amb l’elegància de qui toca de peus a terra, haurà ajudat a molta gent que passa pel mateix tràngol i que sovint és incompresa per un entorn que encara no entén que les malalties mentals són tan orgàniques com les físiques i que no depenen de la voluntat.
