Honor a Francesc Antich

El primer dia que un cotxe oficial va anar a recollir Francesc Antich a casa seva, a Algaida, acabat d’investir president del Govern balear, van sortir unes veïnes totes alarmades, preguntant: “Qui és el mort?”. Identificaven un cotxe gran i negre amb un cotxe fúnebre, perquè no n’havien vist d’altra casta. Ho contava el mateix Francesc Antich a l’entrevista, excel·lent, que li va fer Cristina Ros l’estiu passat, amb motiu dels 25 anys de la formació del primer Pacte de Progrés, i que fareu bé de recuperar per entendre la figura de Francesc Antich i la significació del que ara ja és el seu llegat polític. Com totes les bones anècdotes, aquesta, a més de ser divertida, apunta a una qüestió rellevant: Antich va presidir el primer govern format per homes i dones procedents de les classes populars illenques. Filles i fills de pagesos, d’empleats, de petits botiguers i comerciants, de mestresses de casa i de dones que feien feines en la precarietat més pelada. Els que no havien manat mai, ni s’esperava que ho fessin. Es tractava de la jove generació que havia pogut pujar a l’ascensor social de les primeres dècades de la democràcia i, a diferència dels seus pares i padrins, fer estudis universitaris. L’ascensor l’havien instal·lat els governs de Felipe González, que per al jove Antich devia ser un referent plausible de polític modern, als antípodes de la decadent caricatura en què s’ha convertit amb el temps. Ho solia dir Baltasar Porcel: “Aquests ho faran bé perquè són de poble”.

Francesc Antich representa un revulsiu d’una importància decisiva en la història democràtica de les Balears. Ell i els seus governs –sobretot el primer Pacte de Progrés– van aportar coses mai vistes en una societat que tot just tenia una consciència democràtica incipient i fràgil. La primera de totes, la idea del bé comú, de l’interès general com a objectiu i raó de ser de l’acció de govern. És a dir, fer coses el màxim de beneficioses per al màxim possible de ciutadans, amb atenció especial als que més ho havien de menester. Se’n diu societat del benestar, però aquí no havia arribat. Amb els governs anteriors al Pacte de Progrés, amb Gabriel Cañellas a la presidència, les institucions democràtiques de les Balears havien continuat sumides dins una versió amb prou feines maquillada del caciquisme provinent del franquisme –i de més enrere encara– en què la separació entre públic i privat brillava per la seva absència.

Els Pactes de Progrés de Francesc Antich van necessitar els vots de la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar, que es va erigir en sa princesa, la líder que posseïa la clau de les majories de govern. UM tenia l’avantatge de ser un partit de dreta mallorquinista –i, per tant, no sucursalista de cap seu madrilenya–, i l’inconvenient de funcionar com una organització essencialment clientelista i corrupta. Amb tot, molts dels polítics dels Pactes de Progrés (sobretot, tornem-hi, del primer) van tenir encara una altra virtut: un coneixement real de la complexa societat d’aquestes illes, que els va dur a activar polítiques progressistes i a la vegada realistes, des de la cultura i l’educació fins a la gestió del territori passant per l’economia i el turisme, els serveis públics i els reptes d’una transformació demogràfica que aleshores tot just començava. “Quatre illes, un país, cap frontera”, va ser el lema institucional d’aquell primer govern d’esquerres. En vam fer broma, clar, però era un lema que resumia un projecte de país que encara avui és vigent, malgrat (o justament per) tots els canvis que s’han produït en aquests vint-i-cinc anys. I si a dia d’avui existeix en aquestes illes una part de la ciutadania amb una consciència democràtica una mica més forta i articulada que a finals del segle XX, en gran mesura ho devem a Antich i a l’equip de dones i homes que el van acompanyar. Honor a tots ells.