“Afortunadament vivim en un estat de dret, i qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada d’acord amb la llei. La Justícia és igual per a tots”. Ha! Era una frase del discurs de Joan Carles I el Nadal de 2011. Se’n recorden? La va pronunciar en un moment crític per a la Corona: som tots iguals. I un me negre; si ho fóssim haurien citat a declarar el rei emèrit, però no. I el fiscal no hauria defensat la innocència de la infanta fins al punt que el jutge Castro la titllàs d’“inusual”. Si fóssim tots iguals els presos polítics catalans haurien pogut escollir la presó, però no. Urdangarin sí que l’ha escollida. Una presó de mel i sucre. Si fóssim tots iguals no haurien concedit a Cristina de Borbó un horari diferent per trobar-se amb el seu marit, i com diu 'El País' es va fer perquè la parella ho volia així. Exclusiva a un diari que ha passat a ser una capçalera de referència per a la caverna mediàtica. I per què han escollit 'El País'? Perquè la notícia fos més convincent? A l’article s’explica que “viu en el mòdul d’homes de la presó de Brieva que compta amb cinc cel·les. Ell n’ocupa una on les dimensions són molt reduïdes. Té dret a veure la televisió en una sala d’estar i disposa d’un pati tan petit que en dues passes el recorre. També pot fer esport en un gimnàs equipat amb el més elemental”. No em fa pena. El rotatiu explica com es va idear l’estratègia: hores abans de visitar el seu marit, Cristina s’havia deixat veure pels carrers de Ginebra amb els seus fills, la mare d’Urdangarin, amb la infanta Elena i altres familiars i després tots es van reunir en un luxós hotel. I qui paga tot això? Sort que hi ha una caixa de solidaritat per als presos i exiliats polítics i un poble solidari.