Transformar el sistema sanitari
He seguit amb atenció els debats que han acompanyat la campanya electoral portuguesa. Amb unes posicions desacomplexades en l’eix esquerra-dreta, António Costa ha aconseguit reforçar el seu suport i disposa d'una pròrroga per portar a la pràctica determinades reformes. Un dels debats més interessants ha estat el del model del sistema sanitari. El primer ministre reelegit es decanta per tractar com a professionals d’excel·lència els metges i altres especialistes sanitaris del sistema públic per evitar les grans fugues cap a la privada.
També el president francès, Emmanuel Macron, en els seus intents de renovar mandat a l’Elisi, va presentar una reforma interessant de l’assistència en la França rural, on pretén dotar de mitjans els científics (així és com anomena els metges i infermers) i traslladar feina de caràcter administratiu i social, amb una connexió millor amb l’administració comunitària.
A Catalunya, en els debats electorals i no electorals, l’apartat destinat al sistema sanitari i la seva transformació futura és quasi inexistent. Mai havíem parlat tant de vacunes, proves de laboratori, mesures higièniques... i tan poc de com millorem un sistema que han sustentat amb sobreesforç els professionals durant la pandèmia, i que necessita un horitzó de futur si hom vol demanar motivacions per mantenir i, fins i tot, augmentar l’activitat per no desatendre patologies.
Ningú dubta que el pes de l’atenció als pacients emmalaltits de covid-19 l’han portat els professionals de la salut: transformació temporal d’espais; les formes sempre difícils de no caure en la deshumanització total d’una assistència que sobreeixia arreu; haver d’aïllar els infectats; etcètera.
Els mals moments han creat equips cohesionats i també han posat en evidència les incapacitats de constituir-ne. Quasi de manera espontània han aparegut formes d’assistència per àrees de coneixement, o s’ha intensificat l’aportació imprescindible de la infermeria en la pràctica de tècniques que requereixen gran habilitat. La generositat s’ha expressat en plenitud, encara que no podem fer afirmacions universals perquè també els comportaments egoistes inacceptables s’han evidenciat per vergonya de tots.
Els professionals, en un compromís molt horitzontal, han viscut temps d’entrega i de renúncies. Ara esperen alguna cosa més que la voluntat de tornar a la reiteradíssima normalitat o a les promeses de més personal –que no són realistes perquè el personal qualificat no apareix del no-res, s’ha de formar i ha de venir a cobrir tots els que han demorat la seva jubilació o ajornat els seus projectes.
El sistema ha de definir un horitzó el més compartit possible i ha de tenir objectius: el funcionament més integrat de l’assistència primària i l’hospitalària; el vincle de tots dos amb els serveis comunitaris, perquè no és possible la cura de determinats pacients en els seus domicilis sense un nexe perdurable i eficaç entre sistema sanitari i serveis comunitaris; la renovació del model del centre sociosanitari d’una societat que ha aconseguit viure més, però que ha de viure millor en els seus darrers anys; l’acceptació d’estructures familiars molt diferents i escampades per l’aldea global, que sovint es comporta com la no-família.
La nova fase de la pandèmia (tant de bo sigui la darrera) ens reclama especial atenció als vulnerables, els que ja estan malalts sense SARS-CoV-2, aquells als quals la infecció pot posar en risc vital. Són aquests pacients els que ocuparan l’atenció dels sanitaris en els propers mesos, i és per aquests pacients que hauríem de treballar per construir un coixí d’atenció comunitària digna d’una societat avançada. La tecnologia avançada situa el pacient, un cop tractat, a la porta dels nostres centres més tecnificats: qui el recull i garanteix la cura quotidiana de la seva convalescència làbil no pot quedar a l’atzar de circumstàncies personals si volem evitar la reiteració.
Tampoc hauríem d’oblidar que desenes de milers de persones mostren formes perllongades d’una malaltia que ha posat els governs del món contra les cordes. Fatiga extrema, dificultat respiratòria, dolors osteomusculars, emboirament mental, alopècia i fins a dos-cents símptomes descrits en l’anomenat covid persistent que hauran de ser adequadament atesos en l'atenció primària, a la qual se li acumulen pacients complexos i fa temps que demana ajuda.
Per això em sembla interessant que en els països del nostre entorn es parli d’alliberar hores dels científics, trobant noves maneres de desenvolupar l’administració assistencial necessària per deixar constància adequada de l’atenció prestada o sol·licitada. Per això m’interessa que el sistema sanitari estigui generosament present en els debats polítics, perquè volem saber cap a quin horitzó caminem. El sac del sobreesforç està rebentant-se.
