'Huachafo'
Si una cosa ha caracteritzat la posició política de Mario Vargas Llosa –més enllà d’un liberalisme de dretes globalista des del comunisme sartrià de joventut– ha estat la voluntat de minar qualsevol base cultural que pugui tenir el catalanisme, per així impedir que la identitat nacional catalana pugui evolucionar i aspirar a un estat propi, escindit d’un estat espanyol que a Vargas Llosa li ha retut tots els honors –també un marquesat, ja després del Premi Nobel de Literatura. Això l’ha fet militar activament al costat del PP o dels grupuscles més espanyolistes, i tenir un paper vergonyosament visible durant les manifestacions unionistes que hi va haver a Barcelona després dels fets d’octubre de 2017.
Va ser en Joan B. Culla –al cel sia; que els deus ens reparteixin la seva lucidesa– qui va escriure que semblava que el novel·lista Vargas no llegia l’articulista i home polític que també ha estat aquest escriptor: entre el que afirma i defensa a les novel·les i el que milita per fer valer a la realitat del món hi ha tantes divergències que ens torna a demostrar que l’art és més intel·ligent que els artistes que el fan, i sobretot que els homenots obcecats que tenen idees maniquees, simplistes i finalment autoritàries.
Ara, Vargas Llosa, després d’escriure vint novel·les, es retira del gènere amb aquesta última, Le dedico mi silencio, una altra obra literàriament excel·lent, que, segons afirma, serà la darrera que escriurà (té vuitanta-set anys i sembla que no gaire bona salut). No em cal ponderar-ne els mèrits literaris, sinó fer veure de quina manera torna a fer una obra que, si es fes des del catalanisme, per exemple –o des del mallorquinisme–, seria vista com a ridícula o essencialista o pobletana, però que feta des d’allò que ell anomena ‘la peruanitat’ no és més que una defensa i recerca d’allò que defineix la cultura peruana, sobretot la musical, o de quina manera es crea una consciència nacional i cultural diferenciada de les altres nacions sud-americanes i, per descomptat, de la metròpoli espanyola.
La novel·la és l’aventura existencial d’un periodista musical de Lima, adelerat en la recerca de l’essència de la música criolla, cosa que el porta a emprendre una recerca intel·lectual tan divertida com extravagant rere la pista d’un guitarrista mort. Vargas –o almenys és la tesi del seu protagonista– està convençut que els peruans tenen una identitat nacional diferenciada que s’expressa amb la música criolla, capaç d’agermanar-los en un sol grup nacional, per sobre de classes, races i llengües. Arriba a dir que és la llengua castellana la que, tot i ser comuna a tot el continent, uneix el poble peruà, i la que fins i tot pacifica el continent (tesi més que absurda).
Els lectors que té a Espanya, i que es posarien les mans al cap amb un autor català que fes una novel·la similar –reivindicant el fet nacional català i com s’expressa a través de la pròpia música tradicional– aplaudiran aferrissadament aquesta recerca d’allò huachafo, entès com a fet diferencial peruà. Perquè, ja se sap, fins i tot el cava català és una beguda política, un verí pel seu espanyolisme estatista, o de marquesat.
