Humanitzar els protocols de les emergències
L’administració compartimenta i protocol·litza. Reparteix responsabilitats i posa en fila persones i equips. Els problemes, però, i especialment els grossos –com les inundacions a València d’aquests dies– no solen respectar ni compartimentacions ni protocols, i ataquen allà on volen i se’n surten allà on l’organització és més feble: al punt de soldadura on s’empalmen una munió de protocols i on les plaques tectòniques de les administracions xoquen les unes contra les altres.
L’administració s’ha de canviar. A fons. Però és fer passar bou per bèstia grossa afirmar que els protocols són difusos i ineficaços. No ho són. Sí que és cert que no són eficients: sovint costen massa temps i recursos. Com podem fer més eficients els protocols? Incentivant que s’apliquin, accelerant-los o humanitzant-los. Durant les eleccions al Parlament de Catalunya de 2021, celebrades durant la covid-19, s’havien de coordinar unes 100.000 persones de les quals només una dotzena formaven part de la direcció general competent. La resta eren dels ajuntaments i diferents organismes de l’Estat, partits polítics i ciutadans particulars.
Per incentivar l’aplicació dels protocols es va optar per la transparència radical: explicar i explicar els protocols, per què servien, i com es repartien les responsabilitats. També se’n transparentaven les deliberacions: a la Taula de Partits tothom en coneixia els fonaments i punts febles, els consensos i els temes a treballar. Sortir-se del guió tenia un cost reputacional i cap benefici.
Per accelerar-los va ser tan senzill –que no fàcil– com mostrar a tots els actors que els diferents protocols eren peces d’un únic puzle: un projecte compartit on tothom tenia un paper diferent però igualment important. Amb això, la coordinació esdevenia quasi natural i, sobretot, es generava autonomia basada en la confiança. Això fa guanyar temps que en altres escenaris es perd discutint.
Humanitzar els protocols significa tenir present que aquestes normes no tenen vida pròpia: les apliquen una persona o un equip. Durant les setmanes de preparació de les eleccions, el secretari de la delegació del govern espanyol a Catalunya i jo solíem trucar-nos en acabar la jornada laboral. Tots dos érem plenament conscients tant dels problemes del dia –els terminis de l’Oficina del Cens, la pressió sobre Correus, les cotilles de la Loreg i la Junta Electoral Central, etc.– com d’altres de context polític –eren les primeres eleccions després del 155 i tothom es mirava de reüll–. Durant cinc minuts, de vegades durant una hora, pràcticament no parlàvem de la feina: tots dos estàvem al cas de tot i tots sabíem que tots ho sabíem. Omplíem els minuts parlant de la canalla, de les notícies de la pandèmia o del Palau Montaner, seu de la Delegació. L’objectiu de les trucades, lluny de fiscalitzar-nos mútuament i carregar-nos de raons per si tot allò anava pel camí del pedregar, era reafirmar-nos en el projecte comú, minimitzar les friccions fruit del cansament dels equips i renovar, cada dia, el vot mutu de confiança. Com menys parlàvem de la feina, més feina fèiem.
