'Humor Amarillo' vs. Dictadura 'woke'

Diu Hombres G que vivim en una autèntica dictadura woke, que ja no és sols que no puguem expressar-nos amb llibertat, és que ja no podem ni pensar lliurement, que abans podies dir el que volies i ningú no s’ofenia, que ni els “marietes” no es prenien malament que els diguessis “marietes”, perquè quan ells eren joves veníem d’una dictadura de veres i fins i tot els homosexuals comprenien que allò era necessari, que havien d’acceptar el seu paper de diana humana i caricatura folklòrica i sacrificar-se pel bé comú, és a dir, la Llibertat, en majúscules… És més! Ells no tenen res en contra dels “marietes”, fins i tot tenen amics “marietes” i tal. 

Per la seva banda, l’escriptora Helena Tur s’atreveix, valenta ella, a denunciar que posar en dubte la noció de gènere versus la més tradicional divisió de sexes és avui delicte a Espanya. Que sapiguem, encara no ha estat detinguda per la Policia del Pensament, tot i que ens la imaginam, a hores d’ara, parapetada darrere d’una muntanya de novel·les romàntiques al seu xalet, disposada a immolar-se en nom de la llibertat d’expressió. 

Tot plegat té un punt còmic, clar. És divertit veure gent que per estatus social, color de pell i orientació sexual exemplifica el privilegi blanc de queixar-se que avui dia les coses ja no són el que eren i els vassalls insisteixen a fer-te els comptes. Però sobretot és divertidíssim comprovar que, a la vegada que denuncien que una cosa no es pot dir ni fer, la diuen i la fan i l’única conseqüència són quatre comentaris a internet. A veure si els que s’ofenen fàcilment no seran ells… 

De rerefons, clar, hi ha el fantasma de la cultura de la cancel·lació, i no és que jo vulgui defensar-la. He de dir que sent certa inconfessable simpatia per les masses descontrolades, pels rampells de fúria col·lectiva i cega, els aldarulls i la destrucció perquè sí. Però, en canvi, em sobren els atacs de virtut i els judicis sumaris. No som cap moralista i pens que és obvi que la cultura de la cancel·lació té efectes perversos. Però també tenc clar que en la majoria de casos es tracta de l’aplicació d’un principi bastant lògic: fer-te responsable de les idioteses que dius. O per expressar-ho d’una altra manera: no ser tan càndid com per pensar que el que dius en públic no pot tenir conseqüències. 

Que sí, que el món està ple d’ofendiditos i tot el que vulguis, però defensar els privilegis de l’statu quo no et converteix en cap màrtir de la llibertat, només en un algú bastant desubicat, i d’aquests n’hi ha a poalades. També tenc clar que les xarxes han alimentat que molta gent adopti d’una manera blana i superficial la idiologia woke, però, en aquest, com en altres casos, sol ser útil imaginar quina seria la posició contrària abans de decidir quina defensar. I si ser woke, en origen,  implicava ser sensible i conscient respecte de les desigualtats i la marginació que patien certs col·lectius, el contrari implica ser insensible respecte del patiment d’aquells que no tenen la sort de ser Hombres G o Helena Tur. 

És a dir, ser un poc fill de puta. 

No sigueu fills de puta.