'Hymne à l'amour'
Des d’un reduccionisme extrem podria dir-se que la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París va ser una versió nova i desconeguda de la grandeur francesa expandint-se sota el cel de París, en un acte il·luminat per un immens peveter volador. La realitat és que la France del segle XXI necessita imperiosament retrobar-se a si mateixa i res millor que l’esperit olímpic per intentar una catarsi. El contrast entre la realitat i l’escenografia era la constatació fefaent que cal reordenar la casa. París, la ciutat de l’amor, que és “un ocell rebel, que ningú no pot engabiar”, com a incitació a Europa i al món per a una llarga i profunda reflexió.
En aquest sentit, no resulta estrany que el fil conductor de l’acte fossin la diversitat i la inclusió. Va ser una celebració eminentment urbana, entorn el riu Sena com a artèria capitalina, més que en una celebració olímpica, entorn de l’estadi de les competicions. La desfilada dels atletes a bord d'embarcacions, navegant pel curs del riu, era l'excusa per a una idea més gran i transcendent: la condició humana per sobre de la circumstància olímpica. Sempre Sous le ciel de Paris, entre els intersticis d’ones que deixés per a l'eternitat La Môme Piaf, la inauguració més disruptiva mai vista anava creixent des de la pàl·lida llum d’un fanal d’un quartier marginal fins a arribar a il·luminar l’Olimp absolut, on el déu suprem, senyor de la pluja, fustigava de manera inclement, sense èxit, tant atreviment.
París, encara mirant al cel, mai no deixa d’insinuar que sota les llambordes hi ha una platja, ni d’oblidar la tradició de la protesta i el valor de la imaginació. Tronava el metall dels Gojira, en suspensió de les finestres de La Conciergerie, gràcies a un arnès, al costat de la figura d’una Maria Antonieta guillotinada amb un cap parlant entre les mans, com un ritual simbòlic de la duresa de la impugnació que havia donat vida al nou ordre. A la vegada, el poder de les guitarres i l’estrèpit de la bateria parlava de revolució i revolta, l’origen de tot, i la mezzosoprano Marina Viotti interpel·lava l’ocell rebel de l’amor, en plena apoteosi de música. El plor del part d’un nou ordre.
Va ser una cerimònia pensada per ser retransmesa al món, amb rituals que sobrepassen l'esperit olímpic. Una simbologia audiovisual d’uns valors que mantenen cohesionada una comunitat i que serveixen per reconèixer-s'hi i que, ara, constantment, en plena crisi de la societat neoliberal, són qüestionats des de posicions alienes a la democràcia liberal i als drets humans. Europa és interpel·lada pels seus valors, en una guerra cultural sense precedents. La cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París plantava cara a això i reivindicava la diversitat de la societat actual, perfectament representada als jocs. Els valors d'excel·lència, amistat i respecte que són la base del Moviment Olímpic que uneix esport, cultura i educació en benefici dels éssers humans, no són gens lluny dels valors republicans que van inspirar la cerimònia d'inauguració.
L'extrema dreta i els bisbes francesos, el mateix gremi que durant anys ha amagat la pederàstia al si de l'Església, estan indignats i enfadats per la cerimònia, sentiment que amb tota seguretat podria fer-se extensiu a tota la carcunda del Vell Continent. És molt possible que la còlera no vingui per un suposat Últim Sopar de Leonardo da Vinci escenificat per drag queens, una model trans i el cantant Philippe Katerine gairebé nu, sinó pel que l’esdeveniment tenia de resistència a la guerra cultural classista, xenòfoba, masclista i homòfoba que ells practiquen. El director artístic, Thomas Jolly, negava haver-se inspirat en l'obra de l'artista toscà, algun fariseu bleu pretenia, com sempre, matar el missatger, per un acte de què no cal disculpar-se de res.
Tanmateix, malgrat tot el seu sentit disruptiu, l’esdeveniment estava fet per agradar i, a més, no està en mans de l’espectacle solucionar les profundes contradiccions que pateix el món actual. Hi havia bellesa desmitificada i ironia a dojo al ball d'Aya Nakamura i la Guàrdia Republicana en un irrepetible For me formidable. No obstant això, el mateix dia de la cerimònia se sabia que Ucraïna ja havia rebut els primers avions de combat F-16 de diversos països de l'OTAN i que Israel acabava d’assassinar, a Teheran, un líder palestí. Sonava La Danse macabre de Camille Saint-Saëns. Una jornada més en la qual, amb tota seguretat, de manera inexorable, es continuaria complint la fatídica estadística d’11 persones mortes en les rutes migratòries del món i el perllongat genocidi palestí per part del govern sionista israelià.
En vista de la virulència del poder global, que provoca morts i refugiats, és absolutament necessari protegir els valors universals i, davant la intolerància que la mantenen, defensar la diferència i la singularitat. La UE com a una construcció racional s’hauria de basar en el respecte d’aquests valors i de la dignitat humana. Immanuel Kant, que va veure clarament la imbricació entre drets i deures humans i l'hospitalitat, deia que ningú no “té més dret que un altre a estar en un lloc de la Terra”. Per això, l'aplaudiment a una cerimònia inaugural, per molt transgressora que resulti, mai no pot servir de justificació per mirar cap a l'altra banda.
