La IA com a esperança

Els pensadors, com és esperable, solen atribuir els grans canvis socials al progrés de les idees. Aristòtil, Luter, Marx... Tanmateix, els fets fan creure que són els avenços tecnològics i els descobriments científics els que empenyen les idees dels pensadors a acomodar-les per donar-los un sentit. Tal com sosté Eudald Carbonell, és la tècnica la que ens va començar a humanitzar fa dos milions i mig d’anys. 

Un cas exemplar d’aquest ordre de coses ens l’ofereix la “invenció” de la impremta de Gutenberg el 1440. Una novetat tecnològica, ara d’aparença innocent, però imprescindible per desencadenar la Reforma protestant, la Contrareforma catòlica i dos-cents anys de guerres dites de religió. I no només això. Segons Neil Postman a La desaparició de la infància (1982), sabent que una nova tecnologia de la comunicació canvia l’estructura de la nostra mentalitat, "la impremta ens va donar el nostre jo, [...] i aquest sentit intensificat del jo va ser la llavor que va portar a la floració de la infantesa”. Dit breument: és la impremta la que en donar valor a la idea d’una identitat personal, va fer possible l’aparició de la infància.

I com el cas de la impremta, es podria parlar del rellotge, sense el qual no hauria estat possible l’emergència del capitalisme modern i que segons Lewis Mumford (Technics and civilisation, 1943) va ser encara més determinant que la mateixa màquina de vapor. O de com la ràdio i la televisió van tornar a canviar els patrons epistemològics de la nostra relació amb l’espai i el temps al segle XX. I des de 2009, l’impacte de la disposició de la banda ampla a internet, que obliga a establir, com sosté James Altucher, un veritable tall històric entre un abans i un després de la banda ampla.

És a través d’aquesta banda ampla que s’han anat desenvolupant les noves formes de comunicació i interrelació personal que han revolucionat la nostra la manera de veure el món i d’acomodar-nos-hi. I la darrera convidada ha estat la intel·ligència artificial, l’abast de la disrupció social que provocarà encara està per calibrar. Una IA d’accés popular amb un impacte accelerat en les formes de conèixer i pensar, d’educar-nos, de curar-nos, de creure, de divertir-nos, de treballar i consumir, d’emocionar-nos, de redefinir el poder i la democràcia, d’estimar i odiar, en definitiva, de viure i morir. 

La setmana passada vaig tenir la fortuna de visitar el Mobile World Congress. I tot d’una em van venir aquestes reflexions al cap. No tinc cap mena de dubte que som davant d’una nova revolució que, sobre una condició humana permanent, canviarà radicalment les formes de viure. En un pla personal, m’ho va fer veure amb claredat el fet que amb algunes de les noves aplicacions accessibles amb un simple mòbil, més d’un terç dels meus quasi cinquanta anys de treball –traduccions, transcripcions, notes de reunions, resums, traducció immediata de veu a diversos idiomes...– me l’hauria pogut estalviar per dedicar-los a la dimensió creativa de la meva feina. 

La visita al MWC, més que proporcionar-me una opinió precisa sobre la IA, i partint del fet que no només no soc un tecnofòbic sinó tot el contrari, m’ha reafirmat en les següents tres intuïcions. Una, la IA és una tecnologia que ens farà avançar en el nostre procés d’humanització, sempre tenint clar que el fet d’humanitzar-nos inclou tant el desenvolupament de les potencialitats evolutives i ètiques que, amb els criteris actuals, qualificaríem de positives com de negatives. Dues, és clar que la IA farà inútils molts llocs de treball, però com ha passat en totes les revolucions tecnològiques anteriors, en crearà encara molts més de nous. Naturalment, la transició serà dolorosa per als qui veuran que les seves capacitats esdevenen inútils i que l’acomodació a les noves és plena de dificultats. I tres, la IA millorarà les condicions de vida i augmentarà el benestar individual i col·lectiu general. Entre moltes més, la salut, l’accés a la cultura o la millora de les condicions de treball. Hi tinc plena confiança. Ara bé, com també abans s’ha fet amb qualsevol altra tecnologia, caldrà aprendre a domesticar-la. Al manual d’ús s’hi haurà d’afegir una dimensió ètica, expressada en una “bona educació cívica” traduïda en unes rutines pràctiques, que mai no estarà escrita del tot però que haurà de guiar –també amb nous ordenaments jurídics– la seva aplicació. 

I si alguna cosa lamento és no haver nascut prou més tard per poder-ne gaudir plenament i alhora ser-ne tan crític com farà falta que se’n sigui.