IA o quan la irrealitat supera la ficció
La decisió de l’artista Alicia Framis de casar-se amb un holograma creat a partir de la intel·ligència artificial ha suscitat moltes burles. No té gaire sentit, però, entrar a valorar aquest projecte des d’una perspectiva que esquivi la transgressió i la voluntat d’exploració artística que li és inherent. És evident que, deixant de banda els mecanismes de provocació i les excentricitats que sovint són inseparables del món de l’art, Framis cerca reflexionar sobre unes qüestions que transcendeixen l’anècdota individual per repensar conceptes com la companyia, la connexió intel·lectual i emocional, la parella.
El potencial de la IA omple articles i reportatges des de fa temps, ja sigui des d’una aproximació entusiasta, recelosa, alarmista o escèptica. La ficció tampoc n’ha quedat al marge. A Her, el personatge de Joaquin Phoenix s’enamorava de la veu (interpretada per Scarlett Johansson) del seu nou sistema operatiu; a l’episodi Be right back [Ara mateix torno] de Black mirror, una jove que acaba de perdre la parella contracta un software que li permet parlar amb el seu xicot difunt perquè la intel·ligència artificial en recrea la personalitat a partir de converses prèvies i dels perfils a les xarxes socials.
Framis ha manifestat que, amb la seva performance artística i personal (ambdues facetes es toquen inevitablement), vol analitzar fins a quin punt la intel·ligència artificial podria afavorir, per exemple, que les persones que estan soles no s’hi sentin. També vol indagar en les possibilitats sentimentals, quotidianes, burocràtiques i logístiques d’una parella formada per un holograma i un ésser humà (Framis aspira a contractar una assegurança de vida i una hipoteca amb la seva parella d’IA, n’AILex). Deixant de banda les bones intencions, m’escarrufa una mica que Framis hagi reconegut que n’AILex ha estat dissenyat a partir de diferents trets de les seves anteriors parelles: entenc que calia nodrir-se de tarannàs coneguts per elaborar el model nou, però no puc evitar trobar-ho un pèl tèrbol i rebuscat.
Em sembla respectable i fins i tot interessant la proposta artística de Framis; al cap i a la fi, és lícit que l’art aspiri a sacsejar consciències i a transcendir els convencionalismes. També és legítim estudiar els usos de la IA des de la perspectiva de la interacció social i la companyia, però em sembla arriscat concebre la IA com un possible substitut d’una relació afectiva real o concloure que una barreja de personalitats fragmentades equival a un ésser humà complet i suficient. Penso el mateix que quan es diu que amb la IA no caldran autors de carn i ossos per crear llibres o cançons: potser la tecnologia permetrà que un ens no humà ajunti paraules amb sentit, fins i tot que les pronunciï amb una entonació adient, però mai no provocarà l’efecte d’una creació humana perquè, fins i tot en el cas de concebre una obra més intel·ligent, continuarà sent artificial.
