Ida B. Wells, Emmet Till i els linxaments dels nostres dies

Nascuda esclava, la periodista afroamericana Ida Bell Wells-Barnett (1862-1931) va dedicar bona part de la seva vida a defensar els drets civils de les dones i les persones negres en temps difícils, quan el “país de la llibertat” que consideram els Estats Units es construïa a costa de l’esclavitud de molts. Els linxaments ocuparen un lloc central en els seus treballs d’investigació, amb els quals va documentar centenars de casos en què homes negres eren torturats i assassinats impunement. 

En bona part d’aquests casos profusament analitzats, la coartada dels botxins era la presumpta violació de dones blanques, que especialment al sud del país acabava amb l’execució dels acusats per la turba sense cap prova i sense la mediació de cap autoritat judicial. La periodista va descobrir que aquella reacció que representaven els linxaments emmascarava la por de les persones blanques al progrés econòmic de les persones negres, que percebien com una amenaça contra el seu estatus. Tot això ho va deixar escrit fa més d’un segle, el 1892, a Els horrors del sud: la llei del linxament en totes les seves fases, que recull casos com el de Henry Smith, torturat fins a la mort davant més de 10.000 persones com si fos un espectacle a la plaça pública d’un poble de Texas. Casos que es produïen de manera reiterada, amb una gran repercussió a tot el país, sense que cap autoritat no mogués ni un dit per posar-hi remei.  

El reconeixement a la feina d’Ida B. Wells va arribar molt tard, gairebé un segle després de la seva mort, amb un Pulitzer a títol pòstum el 2020, entre altres. Però no va ser fins al 2022 que va arribar a les normes allò que la periodista va perseguir durant la seva vida –la justícia–, a través d’un dels pocs encerts de l’administració Biden: l’aprovació de la llei que du el nom d’Emmet Till, un infant negre de catorze anys que va ser torturat, mutilat i llençat al riu Tallahatchie, Mississipi, el 1955, en un altre linxament. Les més de 100.000 persones que participaren en el funeral d’aquell infant cruelment assassinat no bastaren perquè s’aprovàs fins fa gairebé dos dies una llei d’abast federal (perquè tots sabem què passa als estats sudistes) que, gràcies a més d’un segle de lluites socials i a la reobertura del cas d’Emmet, reconeix i considera els linxaments un crim d’odi que pot ser jutjat amb la pena màxima que es permet al país. 

Malauradament, les dinàmiques dels linxaments que Ida B. Wells va analitzar fa temps persisteixen: fonamentades en falses acusacions, fabricades o exagerades, que servien com a pretext per a la violència col·lectiva; la impunitat, perquè no es jutjaven els perpetradors dels linxaments i s’acabava per naturalitzar que la violència racial era acceptable; el terror racial i el control econòmic i social, perquè els linxaments deixaven clar qui comandava… Des dels pogroms del Regne Unit contra la població musulmana a les notícies falses sobre l’assassinat de l’infant Mateo a Mocejón (Toledo), on el portaveu de la família ha estat metafòricament linxat just per demanar que la gent deixàs d’especular sobre la nacionalitat de l’assassí, els patrons dels linxaments es repeteixen, amb noves eines, amb l’objectiu d’estendre irresponsablement el discurs d’odi racista.

La desinformació i les falses acusacions contra menors migrants impulsades per polítics i pseudomitjans en són un exemple clar: la impunitat amb què operen els odiadors i l’anonimat que permeten les xarxes socials i l’algorítmic negoci que generen, també, a costa de l’odi; la incitació a l’odi i la violència, amb una extrema dreta que fixa l’objectiu i uns “periodistes” que l’amplifiquen i a qui, en algun cas, Ida B. Wells hauria escopit a la cara. I de nou, el control social i l’exclusió, perquè, al cap i a la fi, els linxaments d’avui, a través de la ideologia antiimmigració, serveixen per distreure l’atenció de les causes reals de l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora –de tota la classe treballadora–, de l’especulació amb l’habitatge o de la subordinació dels poders públics a l’elit financera, entre molts altres problemes dels quals la població migrant no n’és en absolut responsable. Algú creu que amb el ritme al qual creix el turisme a casa nostra es pot prescindir dels migrants que, això sí, si es mantenen arbitràriament en situació irregular, resulten encara més barats als explotadors?

El contrast el trobam en la discretíssima resposta pública a l’assassinat de dones a mans de les seves parelles policies –un fet que estadísticament ha deixat de ser testimonial; o quan uns turistes alemanys –també policies, per cert– apallissen un taxista de 71 anys. I no passa res. En realitat, ningú no hauria de ser linxat, però quan passa, el mínim que hauríem de fer és demanar-nos per què passa i, com sempre, qui hi surt guanyant. Aviat trobarem la resposta.