Identitat líquida (i II)

Centrant-nos en Mallorca, fins no fa gaire, i encara ara, hi havia un cert consens entre els habitants de Mallorca. Mallorquí era bàsicament qui parlava mallorquí. I dic mallorquí i no català perquè als catalans se’ls ha anomenat tradicionalment catalans com a manera de fer palès que, tot i parlar la mateixa llengua, hi havia una diferència entre ambdues comunitats. Fora de l’àmbit catalanoparlant hi havia els castellanoparlants “els forasters” i els turistes anomenats sarcàsticament “guiris”. Amb l’arribada d’immigrants s’hi sumaren dues categories que si bé no es pot dir que fossin noves aviat serviren per diferenciar el seu estatus socioeconòmic: els estrangers (els rics) i els immigrants (els pobres). Aquesta era la realitat del carrer, però què en deien de tot plegat els nostres polítics i ideòlegs nacionalistes?

Sobretot als anys setanta del segle XX, l’arribada massiva de parlants d’altres llengües obligà a fer un plantejament de futur sobre com s’havia d’abordar el futur lingüístic d’un territori en què les classes altes i les que aspiraven com a mínim a parèixer-ho abandonaven la llengua pròpia per la d’un estat que, en aquells moments, no reconeixia en absolut la seva diversitat lingüística. Així, ja en democràcia, el nacionalisme prenia com a pròpies les premisses anteriors per a fer pedagogia entre els nouvinguts peninsulars explicant-los que serien mallorquins quan parlessin la llengua de la terra que els acollia. Ser un foraster era un estigma i algunes famílies volgueren que els seus fills s'integrassin en la llengua d'acollida. La integració lingüística reeixia sobretot a la Part Forana, on el català era omnipresent, mentre que al litoral i a Palma es començaven a consolidar les primeres bombolles lingüístiques.

Arribats els noranta, l’ús de l’expressió popular “barco de rejilla” a una campanya electoral suscità un debat important sobre l’ús del mot “foraster”. Alguns sectors del nacionalisme tractaren d’acotar el terme dotant-lo d’un sentit polític i actitudinal negatiu amb l’objectiu que fes referència a aquells que participaven de la colonització cultural de l’illa. La idea de fons era que, amb aquest discurs, la immigració peninsular aprendria la nostra llengua per no ser un colonitzador, com de fet ha succeït en alguns casos. La postura tingué escassa repercussió entre la ciutadania, que continuà pensant que foraster era aquell qui parla castellà. Amb tot i això, començà a quallar la idea entre els castellanoparlants que l’ús del terme era despectiu i carregat de xenofòbia. I com que el català ja no era tan omnipresent molts es plantejaren que ja els anava bé només ser espanyols.

Tombant el segle, la realitat política, social, cultural i sobretot demogràfica, s’ha anat imposant i ha transformat tant la nostra societat que si se segueix amb aquest plantejament, convendria plantejar-se per començar... Qui parla mallorquí... sí, però, quan, on i en quina proporció respecte a altres llengües? Entre d'altres coses perquè els mateixos fills de mallorquins i mallorquines catalanoparlants i castellanoparlants és freqüent que usin el castellà per a comunicar-se entre ells mentre que alhora, milers de fills de nouvinguts d'altres comunitats lingüístiques encara que han après a parlar el català a l'escola i l'usen en determinats contexts, es decanten majoritàriament pel castellà.

A Catalunya, on el percentatge d’al·loctonia també és elevat, l’estratègia fou ben diferent. L’eslògan pujolenc “és català qui viu i treballa a Catalunya” aconseguí un consens polític envejable deixant de banda termes com “xarnego” per al passat. L’objectiu d’aquest eslògan era, a més de fomentar la cohesió social, el mateix que el del nacionalisme de Mallorca, si bé amb un plantejament oposat. Tothom és català de partida i, per això, s’ha de fomentar i fer créixer la catalanitat a partir de la diversitat existent. El país per tant som tots (els famosos 6 milions) i el “feim entre tots”.

Més endavant, el President Artur Mas reconegué que la definició havia quedat obsoleta en deixar fora de la catalanitat a una no insignificant diàspora catalana de més de mig milió de persones. No era l’únic. Jordi Sánchez, quan dirigia la Fundació Jaume Bofill, em teoritzava un dia sobre quina podria ser la solució a tot plegat. Per a ell, ser català és simplement la voluntat de formar part d’una col·lectivitat anomenada catalana i, per tant, és català qui vulgui ser-ho. Tot i les mancances que pugui tenir qualsevol definició cal reconèixer que, a diferència de la nostra, l’èxit i les conseqüències d’aquella definició han estat notables.

A ca nostra, però, la cosa es complica molt i no només perquè tenim una menor consciència nacional. El sentiment predominant és el de l’illa on es viu i en menor mesura el de la comunitat. És cert que des del nacionalisme s’ha anat adaptant el discurs per obrir-se a la diversitat, però no ho és menys que ha arribat un punt en què fins i tot promoure la llengua més enllà de l’escola ha esdevingut un tabú. I reconeguem-ho, el futur de la llengua passa perquè els ciutadans de les illes independentment del llinatge o lloc de naixement l’usin i transmetin a les noves generacions.

I per a fer-ho és important deixar de demanar que hom renunciï a la identitat dels seus pares acceptant que hom pot sentir-se de més d'un lloc. O no ens agradaria a nosaltres mateixos que els nostres fills se sentissin també mallorquins, eivissencs o menorquins si visquéssim a Düsseldorf o Càceres? És imprescindible deixar de regatejar la identitat sense que això suposi renunciar als elements que conformen la nostra identitat illenca. I evidentment la llengua ha de tenir un rol prominent, però per damunt de tot, com passa al país basc, ens interessa que tothom estimi la llengua independentment de si la parla o no. El repte no és fàcil, no cal dir-ho, però passa per tenir un pal de paller identitari.

Tenint en compte que ser espanyol o català crea passions enfrontades i que balear és una definició que serveix per a autodefinir-nos per a causes comunes com el REB, potser el millor és reprendre la identitat insular. Començar a dir sense por que és mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer qui vulgui ser-ho, però que ser-ho implica drets i deures. També que comencem a deixar-nos d'eufemismes i dir que la llengua i la identitat l'hem de construir entre tots, també els nouvinguts. I sobretot, que encara que ens costi acceptar-ho que amb escolaritzar els fills en català no basta.