Som tan lliures com ens pensem?

Quan estudiava filosofia a la universitat, vaig preocupar-me per les pràctiques colonials que no havien pogut treure’s de sobre els països que havien assolit la independència legal. Era evident que el fenomen de la colonització no s’ensorrava del tot mitjançant el dret, perquè l’esclavitud no desapareixia encara que tots els ciutadans fossin considerats iguals davant la llei. En altres paraules, entre descendents de colonitzadors i descendents de colonitzats hi havia mecanismes de discriminació i dominació que impossibilitaven la llibertat real i, per tant, aquesta no s’assolia només amb la consecució de la igualtat formal. 

Tot i que la discriminació directa, és a dir, aquella que nega l’entrada a algú en algun lloc de forma explícita, està vedada en molts països que han estat ocupats, sovint hi trobem discriminació indirecta. Un exemple d’aquesta mena de prohibició encoberta és l’exigència d’una titulació específica per aconseguir un lloc de treball que només l’hagi pogut obtenir una classe privilegiada. Enlloc es manifesta amb desvergonyiment i a plena veu que les persones pobres o racialitzades no siguin aptes per arribar a certs càrrecs laborals, però de manera implícita se’ls prohibeix accedir-hi perquè no han tingut l’oportunitat de rebre la formació requerida. La discriminació, a més, mai apareix sola, perquè per aïllar un conjunt d’individus hi ha d’haver dominació ideològica: s’han d’atribuir i imposar algunes característiques esbiaixades i denigrants a un grup concret i fer creure a tothom que aquestes característiques foranes són trets essencials i, per tant, immutables. Que s’hagin fotografiat cartells antics d’alguns establiments –que, per fortuna, ja no existeixen– amb la inscripció “No negres, no gossos” no només significa que en aquests espais les persones racialitzades hi tenien l’entrada desautoritzada, sinó que, per afegitó, eren considerades animals i situades al mateix nivell que els gossos. Hauria resultat impensable foragitar d’un lloc un col·lectiu a qui s'atorgués dignitat humana; tan sols podien tenir-hi l’entrada vedada aquells que fossin percebuts com a no-humans. 

L’escriptor David Diop s’encarrega de mostrar un bon grapat de mecanismes colonials a la seva obra Germans d’ànima (Anagrama). Hi explica la història de dos soldats i amics senegalesos a la Primera Guerra Mundial. Un d’ells, per culpa de la devoció que sent –i que li ha estat inculcada– per la pàtria colonial, s’allista a la guerra. L’altre el segueix. L’aventura, emperò, fracassa. Com que els europeus associen els nadius del Senegal a les bèsties i els desposseeixen de qualsevol competència racional, els condemnen a morir a les trinxeres. “La França del capità necessita la nostra salvatgeria i, com que nosaltres som obedients, fem els salvatges”, ens diu Alfa Ndiaye, el protagonista de la novel·la. Ha vist com el seu amic d’infantesa moria dessagnat al camp de batalla en mans dels alemanys. La seva venjança és descarnada. Cada dia mata un enemic d’ulls blaus i li talla la mà per guardar-la com a trofeu. Primer els companys li lloen la temeritat, però aviat el temen. Massa bogeria. El titllen de bruixot. I no ho haurien fet si la seva pell no fos diferent de la seva. 

La dominació ideològica és tan punyent que afecta també la concepció de si mateix que té el qui la pateix. Després de ser acusat pels camarades, Alfa Ndiaye vacil·la, però més tard s’ho repensa: “Sí, em vaig dir que devia ser un dëmm, un menjador del dins de la gent. Però, tot just després d’haver-ho pensat, em vaig dir que no podia creure’m una cosa així, que no era possible. Això, en realitat, no era jo qui ho pensava. Havia deixat la porta del meu esperit oberta a altres pensaments que prenia per meus. Ja no escoltava el que pensava jo, sinó que escoltava els altres que tenien por de mi. S’ha de vigilar, quan et penses que ets lliure de pensar el que vulguis, de no deixar passar d’amagat el pensament disfressat dels altres, el pensament maquillat del pare i de la mare, el pensament empolvorat de l’avi, el pensament dissimulat del germà o la germana, dels amics i, fins i tot, dels enemics”. 

Qualsevol sistema d’opressió i/o colonització genera un imaginari que discrimina i, al mateix temps, ennuvola l’intel·lecte i la percepció que l’oprimit té de si mateix. Tantes vegades li han dit qui és, que ja no sap distingir quines atribucions són seves i quines li han estat imposades. La lluita contemporània per l’alliberament de la identitat s’encarrega de garbellar l’experiència real de la representació dominant que guia els propis actes. No som tan lliures com ens pensem. Amb freqüència ens mostrem com els altres esperen que ens comportem i posem pegues, així, a la nostra autonomia.