Contra la ideologia postcivilitzadora

Qui em llegeix sap que utilitzo sovint la paraula civilització. És un concepte clàssic, per no dir antic. Només des d’un agnosticisme gairebé religiós es pot creure que l’ésser humà neix amb una brúixola que l’empeny a humanitzar-se: que fa que se senti millor, més ple i feliç, quan la segueix, i pitjor, més buit i desgraciat, quan se’n desvia, de manera que la vida de cadascú només haurà valgut la pena si mor havent avançat en aquest rumb. Alguns em diran que, si això és així, el progrés és possible i, si és possible, hi ha individus, societats i països més civilitzats que altres. ¿No estem justificant el supremacisme? No, si el grau d’humanitat es mesura pel tram cobert des del punt de partida. No, si ser més civilitzat no estalvia, així que es perd la humilitat, estimbar-se en inferns tan pregons com l’altura de la caiguda. En tot cas, la condició necessària per civilitzar-se és creure que fer-ho és possible: que la vida no consisteix en donar voltes a una sínia ni és, com deia Shakespeare, “una història explicada per un idiota, plena de soroll i fúria”.

Aquestes creences, perquè són creences, són avui menystingudes i combatudes per un pensament –autoproclamat progressista i d’esquerres– que considera que les ha deixat enrere: per això exhibeix el prefix post-. Entenent com entén la igualtat i la inclusió, idees com el progrés o la civilització passen a ser objectables i perseguibles, perquè desfan la uniformitat i creen distincions. Fonent en un tot indestriable els dos sentits de discriminar –“diferenciar” i “tractar pitjor”–, el post- va guanyant terreny en els àmbits acadèmics menystenint el mèrit i l’excel·lència com a criteri de selecció. Fa més: estigmatitza aquest criteri i margina a qui el defensa, com explicava dimarts Salvador Cardús. La fòbia a la diferència l’obliga a predicar usos lingüístics tan inviables com ridículs, com si la realitat fos un simple reflex de la llengua i no existís fora d’ella: com si la llengua la creés. Fa més, de nou: ataca i censura a qui continua dient les coses pel seu nom i donant a les paraules el sentit que tenen en l’ús general i no pas en la ideologia post-.

Com més progre és una ideologia més post- hi trobem, perquè voler ser molt crític amb poca formació et fa presa fàcil d’aquesta pandèmia cultural. I si en algun àmbit la diferència queda subsumida en un magma uniforme, si en algun lloc la vida és “una història plena de soroll i fúria”, és a les xarxes socials. Les xarxes, concebudes per fer més rics als més rics i més rucs als més rucs, fan impossible un procés fonamental per mantenir i fer avançar una civilització: que els experts en alguna matèria ensenyin aquella matèria a la gran majoria de no experts. Dit altrament, que els primers puguin fer-se sentir mentre els segons callen i miren de pair una informació que sovint contradirà els prejudicis i el sentit comú, i que només forma a qui primer la valora i després es concentra per assimilar-la. La condició prèvia, però, és creure que n’hi ha que en saben més: que l’excel·lència existeix i mereix que se l’escolti.