La ideologia del 'ni-ni'
El president Macron ha tornat a fer un Sánchez, després de copiar al president espanyol amb una convocatòria electoral inesperada i aparentment a contracorrent, ara, havent vist que la seva aposta no li ha sortit exactament com somniava, s’apunta al recurs de la carta a la ciutadania com a forma de comunicació directa amb el personal en moments de malenconia. Hem de deduir que és un indici de qüestionament dels mecanismes habituals d’intermediació, començant per la premsa escrita?
El text de Macron és una expressió més del discurs de moda dels poders convencionals: el ni-ni, ni l’extrema dreta ni l’extrema esquerra. El cas francès és molt il·lustratiu: el Reagrupament Nacional va arribar primer a la primera volta de les eleccions sorgides de les fantasies estratègiques de Macron, i davant de les vacil·lacions dels responsables de les dretes convencionals, els ciutadans es van mobilitzar massivament perquè l’extrema dreta no arribés a governar. Com a resposta, immediatament va saltar la consigna, ni l’extrema dreta –que no tenia cap possibilitat– ni l’extrema esquerra, que formava part del bloc guanyador. I Macron ha decidit entretenir la pilota amb una carta als ciutadans plena de malabarismes.
Un eufemisme: “existeix al país una necessitat d’expressió democràtica”, en comptes de dir que hi ha hagut una mobilització electoral massiva en favor de la democràcia, I no és un detall sinó una manera d’enfocar la realitat tirant cap a casa.
Una constatació: “Encara que l’extrema dreta arribés primera a la primera, a la segona volta heu refusat clarament que governi”.
Una conclusió: “Ningú ha guanyat”. Hauria dit el mateix si a la segona volta en comptes d'arribar primer el Nou Front Popular, la victòria hagués estat per la coalició macronista Ensemble?
Solució? Ell, “com a garant d’una nova cultura política”. Trist consol quan ha rebut una advertència ciutadana de gran envergadura. Macron apel·la a “una nova cultura”. I s’instal·la en la més vella: ni-ni, que sempre es fa consigna quan hi ha el perill que l’esquerra governi. Llegint els resultats i la mobilització popular semblaria evident que toca un govern liderat per una figura de l’esquerra, del vell espai socialista, en coalició amb sectors del macronisme. Però el president encara no ha entès l’esmena que la ciutadania li ha enviat: menys elitisme, menys disfressa tecnocràtica i més sensibilitat. I vol minimitzar l’impacte de la reacció popular. Els desistiments han evitat la desfeta, i això és el que tocaria premiar ara per completar el procés popular contra l’amenaça neofeixista. La carta de Macron vol aplanar el camí i en realitat és un exercici d’impotència, de resistència reconèixer la realitat.