Distopies del nostre temps

Manifestació a Barcelona per la llibertat de Pablo Hasél.
4 min

Observo des de la distància les imatges dels carrers de Barcelona. Han estat moltes nits. La majoria dels debats posteriors estan versant sobre la seguretat pública arran de la violència física exercida per alguns dels manifestants. ¿Hem pensat, però, a què respon aquesta forma de violència que diu, entre línies, “no podem més”?

Vivim temps distòpics, és evident. Assistim al constant gota a gota d’un ofec que va omplint el vas de desesperança i pànic. La realitat social, la injustícia en drets bàsics, les rebel·lions de la natura, el buit polític… És la distopia insofrible dels nostres temps, que es caracteritza per una falta creixent d'expectatives, tant personals com col·lectives, que ens ha portat a la violència actual. És una violència-odi que resulta d’una violència-opressió. Primer va ser íntima i biopolítica; ara és col·lectiva i televisada. Avui la distopia abandona les pantalles i habita els nostres carrers senzillament perquè ens adonem que ja no pertany al pla de la ficció, sinó que travessa les vides de molts desemparats i suspèn el dret al futur de les generacions més joves. 

A la distopia, però, no hi hem arribat sobtadament. Si la disciplina i la violència estatals van ser el preu que va fer caure les tràgiques utopies de futur del segle XX (el socialisme, el nazisme…), la privatització del dret al futur desemmascara l’última utopia que s’ha ofert al món. L’ideal capitalista que es proposava a si mateix il·limitat i alliberador, avui neoliberal, ha sigut capaç de robar-nos la idea col·lectiva de progrés, com bé ens recordava Zygmunt Bauman (Retrotopia, Arcàdia 2017), privatitzant-la i espoliant-la del món que habitem. Quan abandonem la comoditat de la llar, des d’on Netflix i el capitalisme de les plataformes ens narren amb cinisme però distretament la merda de món en què vivim, és perquè la promesa individualitzada de llibertat ens ho ha robat quasi tot.

Fa unes setmanes, en el marc de les converses de l’Escola Europea d’Humanitats celebrades al Palau Macaya (editades també en format audiovisual) sota el títol La por i l’esperança. Utopies i distopies en les arts i la cultura de masses, es debatia el paper d’avantguarda que ha tingut la ficció per explicar els mons distòpics. Si bé l'art ha acomplert històricament un valor prometeic —ha imaginat, visualitzat i estimulat idees alliberadores—, l'art del nostre temps —eminentment visual, sonor, multimèdia, virtual, interactiu— ha mutat cap a una condició predictiva. El que fa unes dècades, per mitjà dels gèneres postmoderns de la ciència-ficció i del fantàstic, eren relats apocalíptics dels quals giràvem ràpidament full sortint del cinema o apagant la llum, avui són la crua realitat. La realitat ho envaeix tot, fins i tot les sèries, videojocs i altres formes de cultural visual com el còmic amb què vivim assetjats de trames distòpiques. Com recordava el crític cultural Andrés Hispano tot citant el pensador francès Paul Virilio, "inventar el tren és inventar l’accident ferroviari". 

El "savi Bauman" (en paraules de Svetlana Boym) ens va deixar fa poc, però no pas sense abans recordar-nos quin era el mal del nostre temps: la retrotopia. És a dir, una relació amb la utopia plena a vessar de nostàlgia, en el seu doble sentit: per un costat, un sentiment de pèrdua (d’un passat millor, sovint inexistent) i, alhora, l’anhel d’una fantasia personal enmig d’un món totalment fragmentat. Dit en termes freudians, avui no som capaços de pensar la utopia sinó com un mecanisme de defensa, de salvació.

Zygmunt Bauman al CCCB el 2013.

Si resulta que les utopies prometeiques de la modernitat van acabar sent escombrades per les distopies ficcionals (des de les grans produccions dels 70 i 80, com 2001: Odissea a l’espai, Trobades a la tercera fase o Blade Runner, fins a la dinàmica ionqui que ens ha portat a casa sèries posttelevisives com Black mirror, The walking dead o la més recent Brave new world), tal vegada ara que la distopia ocupa de ple la realitat és el moment de començar a projectar nous mons col·lectius. El retorn a l'àgora pública és essencial, també als carrers. És moment d'articular, des del dissens, una nova condició de la utopia no totalitària ni perfecta, sinó impura, àmplia i interdependent. I, com apuntava Josep Ramoneda tot recordant les paraules de J.G. Ballard, ara que una enorme nebulosa d’indeterminació ens envaeix, potser el paper de la literatura i de les arts en general ja no és tant crear ficció com crear realitat. 

Ara bé, què us sembla si deixem enrere el binari ficció/realitat i ens aboquem a la imaginació? Aquesta, si la despullem de fantasia i la fem oportuna, pot ser el camí no tant cap al futur sinó cap a a la possibilitat. Per començar, obrim els ulls a altres mons que no siguin el nostre, perquè la distopia només ha envaït aquell que la va fer omnipresent: el primer món.

Ignasi Gozalo Salellas és professor i assagista

stats