La ignorància dels polítics (i la nostra)

La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació d’ignoràncies i coneixements. "Tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents", deia Mark Twain. L’historiador Peter Burke ho explica amb perspicàcia (i coneixements) al llibre La ignorància (Arcàdia, traduït per Ariadna Pous), un repàs dels últims 500 anys. La tesi central és que "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". La capacitat individual té límits. Els nostres avis s’havien d’aprendre el catecisme i els reis gots. Nosaltres dediquem el temps a mirar sèries de Netflix i a viatjar amb vols barats per col·leccionar ciutats i menjars exòtics. L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal: com més augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics, "més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és capaç d’absorbir".

Els polítics, els governants, no n’estan exempts. Alguns fins i tot en fan bandera. Hi ha un concepte revelador, encunyat per un altre economista, Anthony Downs: la "ignorància racional". La d'aquells que pensen que no val la pena informar-se. D’arguments no els en falten: mai ho sabrem tot, hi ha excés d’informació, corren moltes fake news, la nostra veu serà ignorada i el nostre vot comptarà ben poc, ens enganyen... El populisme incentiva aquest escepticisme banal, també dit desafecció política. Trump i Bolsonaro van escampar alegrement la seva ignorància negant la pandèmia del coronavirus i la crisi climàtica. I es van quedar tan amples. La seva estupidesa va tenir gravíssimes conseqüències.

Les guerres també han estat sovint fruit de la ignorància del passat. Els nord-americans, a l’envair l’Afganistan, van cometre errors com els que havien fet embarrancar allí mateix els britànics el 1839 i els russos el 1979. Tres fracassos imperials. Però els que n’han sortit més malparats són els afganesos, esclar. El país està avui arrasat i en mans d’un govern de fanàtics, els talibans, que més enllà de la seva fe ho ignoren tot i que volen ciutadans (especialment les dones) ignorants: gairebé la meitat de la població és analfabeta. Però del cas afganès ja en parlaré un altre dia...

Burke esmenta el cas espanyol. Diu que l'adveniment de la democràcia va ser afavorit pel record de la guerra civil. Ara, en canvi, amb la guerra (i la dictadura) menys presents, la democràcia espanyola "sembla que estigui afeblint-se". Ho diu ell. El desacomplexament de la ultradreta s’explica per l’oblit de la pròpia història. Vox és ignorància, desmemòria. Ignorància selectiva, naturalment. La democràcia s’ha vulgaritzat, l’espanyola i totes. En lloc de debats, hi ha teories de la conspiració. El soroll mediàtic és eixordador, la política marcada pel presentisme de les xarxes socials resulta letal.

Hi ha remei? Hi ha un gran desconcert, una gran ignorància. "L’educació no surt cara. El que surt car és la ignorància", deia el ja desaparegut brasiler Leonel Brizola, rival dins de les esquerres de Lula da Silva. Sempre anem a parar a l’educació, que a Anglaterra, un dels països pioners en la seva universalització, és obligatòria des del 1870. L’equació era: si tothom havia de tenir dret a vot, millor que no fossin uns ignorants. Però hem anat a parar a l’analfabetisme funcional, un altre nom per a la "ignorància racional" que permet que els governs del món vagin retardant la resposta a la crisi climàtica i tornin a solucionar els seus plets històrics amb guerres salvatges. Sí: la ignorància és una arma de destrucció massiva. Destrueix la democràcia, la cultura, la tolerància, la natura. Trump torna a encapçalar les enquestes i el seu amic Netanyahu, que va ignorar l’alerta d’un general veterà sobre l’atac de Hamàs, està provocant una carnisseria d’innocents.