La il·lusió dels infants

Que poc que costa veure il·lusió en la lluentor dels ulls dels infants aquests dies! Els que compartim la vida amb ells en els barris amb més desavantatges socials i econòmics, ho experimentem de seguida. Sabem que la provoquen coses molt simples: potser el regal d’un joc que no esperaven, potser l’entorn de festa, llum i so, potser el fet de veure’s més estona amb la família, potser les taules ben parades de festa o, simplement, una bossa de patates fregides.

Tot els convida a la il·lusió, deixen que els arrossegui i la viuen. Perquè és el que tenen.

Però això a nosaltres no ens pot passar. No hauríem d’oblidar que aquesta il·lusió amaga la dura realitat que viuen molts d’ells: són una part del mig milió d’infants que a Catalunya viuen en risc de pobresa o exclusió social. Una tercera part de tots els infants del país. Plegats, omplirien cinc Camps Nous!

La il·lusió que senten arrossegats per l’entorn es podria acabar definint per un dels seus sentits etimològics, el d’engany o burla. La percepció d’una situació sense fonament real. Experiències efímeres, esperant que per art de màgia les coses canviïn, sense cap mena d’esforç. És el somni de l’il·lús.

Segurament aquests infants no ens demanen més perquè assumeixen que aquesta il·lusió ja és alguna cosa enmig de les dificultats que viuen. Però no són il·lusos i, si poguessin, segur que també demanarien llars que fossin espais de seguretat, de comprensió, que no hi hagués crits o tensió pel fet de no arribar a final de mes o per l’espera d’una citació de desnonament. I, si pogués ser, llars amb calefacció i aigua i llum no punxades. També desitjarien més espais de joc i voldrien vacances més enllà d’on viuen. No ho demanen, potser, perquè no creuen tenir-hi dret… perquè seria un somni amb dificultats que es fes real. És, però, la seva veritable il·lusió.

I per això les entitats lluitem a favor de l’altre significat acceptat per l’IEC: “Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”. Cada dia treballem perquè no siguin il·lusos sinó que estiguin plens d’un il·lusió autèntica. Que siguin elles i ells qui s’engresquin i sàpiguen que tenen moltes coses per canviar. Que siguin conscients que, encara que els caldrà esforç enmig de les situacions que els envolten, no estan sols: som molta gent els que els fem costat. I que entre totes i tots ho farem. No volem per a ells la il·lusió efímera sinó la que transforma el món, la que es fonamenta en els seus drets.

No som il·lusos. Sabem que prement una tecla no es canvia tot, com aquests dies ens fan creure. Però, enmig de les grans dificultats, és imprescindible protegir la il·lusió dels infants i joves en risc. És tan poc el que necessiten i tant el que tots plegats malbaratem enduts pel consum. Potser aquests dies, més enllà de la voràgine que ens arrossega, ens caldria canviar l’ordre de prioritats, així salvaríem el planeta i protegiríem la infància.