Illa fantasia
Què us diré?, com deia el cronista. Doncs que el nou president de la Generalitat, sota una aparença reposada i vaticana, està resultant ser un temerari. No pas per vocació, esclar, sinó mogut per les circumstàncies. En les democràcies parlamentàries, sovint són els socis menors els que posen els adjectius. El govern Aragonès era un govern independentista castrat pel suport del PSC; un govern que de cap manera s'hauria marcat l’objectiu d’un pseudo concert econòmic. El govern d’Illa, teòricament més moderat, més conformista i més espanyol, té com a pedra de toc un acord fiscal que, de moment, només per l’enunciat, ha posat cap per avall l’edifici autonòmic. El PSC és el gran prescriptor, Catalunya enllà: el que els independentistes proposen sempre és una barrabassada, fins que el PSC ho assumeix, sisplau per força, i aleshores esdevé una aposta racional que fa que desenes d’oportunistes, cofats amb el barret federal, en diguin meravelles. En tindrà prou, el PSC, per tirar endavant la legislatura, per fer-nos tornar a la (seva) “realitat”? El mantra del socialisme català és que el procés català va ser un malson sense afectació real sobre la terra i la gent d’aquest país. El cert, però, és que només l’ensurt del Procés explica que avui es parli en veu alta de la possibilitat que Catalunya surti del règim comú, un objectiu que Aznar, Zapatero i Rajoy van rebutjar com un insult de lesa pàtria, contribuint així al voleiar de les estelades. Als independentistes de pedra picada, esclar, un concert econòmic els sembla menys que poc. Però l’independentisme s’ha equivocat tantes vegades des del 2017 que faria bé de no tornar-hi desmereixent la construcció d’una hisenda pròpia (sense la qual, per cert, i com s’ha demostrat, no és possible plantejar un embat a l’Estat).
Que la carpeta fiscal progressi i vegi la llum a Madrid és el gran repte del govern Illa, i per això mira de compensar-ho amb gestos espanyolistes, algun de simbòlic, com posar la bandera espanyola al seu despatx; d’altres de més inquietants, com nomenar cap de premsa del Govern una persona que, fins ara, rebia ordres de Pedro J. Ramírez. Però pretendre que el que ve ara és la “normalització” de la vida política catalana és una fantasia, perquè Illa no té el poder per acabar amb la repressió (que no afecta només Puigdemont), ni per menar a bon port el finançament singular català, amenaçat per la dreta espanyola, per la feblesa d’ERC, per les rebequeries de Junts i pel cinisme dels barons del PSOE, que ja han obligat Pedro Sánchez a avançar el congrés federal a la imminent tardor. Una tardor de congressos, que tampoc no serà plàcida per a ERC (que no té líder) ni per a Junts (que només té líder). Amb uns suports tan precaris, tant Illa com Sánchez no poden fer altra cosa que viure al dia, mentre els seus ideòlegs propugnen una fantasia encara més vaporosa que el Procés: la construcció d’una Espanya plurinacional sense tocar la Constitució.
No hi ha exemple més clar d’aquest monumental trompe-l'oeil que la Copa Amèrica. En una ciutat esgotada per l’abús del turisme, pel drama de l’habitatge, per la descatalanització rampant, per la frustració que el fracàs del Procés va provocar en les cèl·lules més actives del teixit cívic del país, hem vist el rei del 3 d’octubre passejant cofoi per una fan zone sense fans, blindat per les forces de l’ordre i escortat gentilment per tot de corbates socialistes. I a Jaume Collboni proclamant que, en el dia d’avui, “podem anunciar al món que Barcelona ha tornat”. Que l’alcalde pretengui vendre’ns aquest miratge sembla indicar que el gust per la fantasia ha canviat de bàndol.
