Sí a Illa, sí al referèndum
En el darrer sondeig del CEO hi ha algunes dades que mereixen atenció. Però l’enquesta és prèvia al debat d’investidura, i aquest no ha estat un debat qualsevol: suposo que molts ciutadans han tret conclusions de les negociacions entre el PSOE i els grups independentistes, i també del conat de revolta ultradretana, que segurament es traslladarà ara als tribunals. Aquests dos fets –la utilitat del vot sobiranista, i el to ranci de la reacció espanyolista– poden servir per mobilitzar votants adormits o desmoralitzats. Però això només és una conjectura. Les dades del CEO, en canvi, són reals, i ens indiquen que el PSC ho té tot a favor per completar la seva hegemonia amb una victòria en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.
Escrivint això m’ha vingut al cap un esquetx del Polònia del’any 2007. S’hi veia el president Montilla fent saltirons entre les maquetes de Catalunya en miniatura, cridant “Catalunya és meva!”. I és que els socialistes tenien les alcaldies de les quatre capitals catalanes, la Generalitat i el govern espanyol, amb Rodríguez Zapatero al capdavant. Res no feia pensar que, un any després, la crisi econòmica obriria una espiral de canvis, completada amb la victòria del PP de Rajoy i el procés sobiranista. No vull dir amb això que la història s’hagi de repetir, però la política catalana funciona per cicles, que són subsidiaris de l’evolució política espanyola. Per dir-ho d’una altra manera, l’actual lluna de mel del PSC amb els electors depèn perillosament del futur de Pedro Sánchez, i aquest futur està marcat per la inestabilitat.
El PSC està en una bona posició electoral, en part per mèrits propis, més concretament per la tendència de Salvador Illa a no cometre errors. S’ha de dir que, al contrari que Sánchez, Illa no ha necessitat ser audaç ni córrer riscos; s’ha limitat a posar-se a rebuf del PSOE i evitar al màxim els cops de volant. Com que els seus rivals –la dreta i el sobiranisme– han estat estridents i maldestres, el PSC ha esdevingut, per a molts catalans d’esquerra i de dreta, una garantia d’estabilitat, de pausa. És indubtable que, després d’una dècada d’alt voltatge, l’èpica ha deixat de ser un argument guanyador. El greuge continua, però justament ara que Espanya s’inflama i es divideix, Catalunya sembla tenir ganes d’una treva reparadora. I el PSC és qui millor ha captat el missatge.
Malgrat tot, els socialistes són lluny de la majoria absoluta. L’independentisme recula, però resisteix; i el PP es reforça després de fagocitar bona part de la dreta espanyolista.
ERC s’ha de plantejar per què el CEO no l’afavoreix, tenint en compte que tant Junts com la CUP baixen ostensiblement. Aragonès té un any per millorar les seves expectatives, però li costarà fer-ho des d’un Govern poc visible, amb una portaveu i una majoria de consellers de perfil tècnic. Qui parla de política, a ERC, són Junqueras i Rufián. Això fa difícil convertir la gestió de la Generalitat en un actiu electoral. Pel que fa a Junts, les seves possibilitats de creixement passen per Madrid, i és allà on pot apuntar-se èxits o, en el pitjor dels casos, desgastar el PSOE.
Després dels acords de la investidura, socialistes i sobiranistes (a més de Sumar) representen l’amnistia i el camí cap a una solució política pactada, en un país on –segons el mateix CEO– més del 70% reclama un referèndum. Una majoria en favor d’un acord històric com el que reclamava Puigdemont. Hi haurà prou generositat, prou sentit d’estat, per fer-ho possible? Per desgràcia, la voluntat democràtica del poble català no és un argument polític a Espanya. Però, gràcies a l’aritmètica, els 14 diputats independentistes sí que ho són.