Illes que no hi són

Professor i escriptorFa poques setmanes, a la xarxa piuladora (aquesta font inesgotable d’informació, entreteniment i batussa) vaig descobrir que al mapa del cardenal Despuig hi ha almenys una illa fantasma. El mapa en qüestió, per si em llegeix algú que no ho sàpiga, és un monument de la cartografia del XVIII, una extraordinària representació de Mallorca feta l’any 1785, amb més de 1.500 topònims i amb un preciós marc fet de dibuixos d’algunes de les millors possessions de l’illa. Una obra d’art minuciosíssima, que penja a les parets de milers de cases mallorquines. Doncs bé, al mapa, just davant la platja de les Casetes dels Capellans (a l’extrem sud del litoral de Muro, a tocar amb el terme de Santa Margalida) hi figura una illa, de nom illa Plana, que no existeix ni a Google Maps ni a Google Earth ni a la realitat. No és una illa grossa, però tampoc no és un simple faralló: al mapa cardenalici, només una mica més petita que l’illa de Formentor i més grossa que la d’Alcanada. El tuitare que me la va fer descobrir, @mescan1, planteja la pregunta que tot d’una ens ve al cap: ¿és una errada del cartògraf o és una illa que la mar ha esborrat?

La piulada sobre l’illa Plana era la resposta a una altra de l’usuari @OliVerderol sobre uns islotes que figuren al mapa de Despuig, davant el que avui és la urbanització s’Estanyol, al costat de la colònia de Sant Pere. Uns illots que o bé són exageracions de simples roques o bé són inexistents. Si ens entretenim a repassar el contorn de tot el mapa (a Internet el trobareu en molt bona resolució) hi descobrirem altres illes incertes: els illots de davant cala Galiota semblen una mica llançats a l’atzar i na Foradada, oh sorpresa, és una illa. En aquest cas, no sembla creïble cap acció geològica que hagi alterat la fesomia de la costa: el cardenal no degué fer mai l’excursioneta que porta des de Son Marroig fins a aquest racó incomparable de la serra de Tramuntana.

Deia que l’illa Plana és una illa fantasma. No és una denominació improvisada ni imprecisa: una illa fantasma és una illa que apareix a la cartografia que té pretensions de reflectir fidelment el món, però que en realitat no existeix. En la pràctica, les fronteres entre l’illa fantasma i l’illa de llegenda es fan difuses.

Al mapa més il·lustre de tots els mapes que s’han fet mai a Mallorca, l’Atles Català dibuixat pels cartògrafs mallorquins Cresques Abraham i Jafudà Cresques cap al 1375, hi trobareu una de les illes fantasmes per excel·lència. És la Insula de Brasil. Cercau-la al mapa perquè no té pèrdua (també hi ha versions en alta resolució del mapa Cresques a Internet): si partiu cap a ponent des d’Irlanda, la veureu, amb la seva fesomia tan característica, ben rodona i de color porpra. Se l’ha coneguda sovint com a Hy-Brasil, i el seu nom no té relació etimològica amb el del Brasil que tots coneixem. Des del s. XIV, apareix i desapareix dels mapes, fins que s’esvaeix del tot cap a finals del s. XIX, quan ja només era “la roca Brasil”. Durant aquests sis segles, mentre se succeeixen les expedicions que la cerquen i els navegants que afirmen haver-la vista, l’illa suposadament existent es desfressa de mite celta. La versió més estesa de la llegenda, i la més bella, diu que Hy-Brasil està envoltada de boira de manera permanent i només es deixa veure un dia cada set anys.

Una altra illa fantasma meravellosa és la de Sant Brandan, un monjo irlandès d’entre els segles V i VI de la nostra era que la imaginació medieval va convertir en un Ulisses monàstic. Les narracions expliquen que va partir a la recerca del Jardí de les Delícies, prefiguració del Paradís, i que després de set anys de navegació el va trobar. L’illa de Sant Brandan ha anat apareixent i desapareixent dels mapes, i traslladant-se amunt i avall: ara cap a les Açores, ara cap a Madeira, ara cap a Terranova. A les Canàries la varen fer seva amb entusiasme, fins a fer-se’n una versió pròpia: la isla de San Borondón. La seva naturalesa escàpola li va valdre apel·latius com la Inaccesible o la Non Trubada, però no va ser impediment perquè figuràs a documents legals del rang més alt: l’any 1497, el Tractat d’Alcáçovas, de repartiment de conquestes atlàntiques entre Espanya i Portugal, establia que l’illa de San Borondón, encara pendent de ser presa, pertanyia a les Illes Canàries i era, per tant, de domini castellà. Les expedicions per localitzar-la varen ser freqüents durant els segles XVI, XVII i XVIII. Dia 10 d’agost de 1953, el diari madrileny ABC titulava “La isla errante de San Borondón ha sido fotografiada por primera vez”. La notícia va acompanyada de la fotografia, que té aquella aparença esvaïda de les fotografies d’ovnis i que va ser presa des de l’illa de La Palma. “La geografía no inventa y la toponimia es memoria vigilante”, escriu el redactor de la crònica.

Llegit això, ¿qui no perdonaria al cardenal Despuig haver-se imaginat, si és que s’ho va imaginar, que a prop de Can Picafort hi havia la modestíssima illa Plana?