Illes de rànquing
Us imaginau que totes les poblacions d’Inca, Manacor, Marratxí i Sant Llorenç visquessin en l'extrema pobresa? En realitat no fa falta que us ho imagineu, perquè això és el que passa a les Illes actualment: 115.000 persones sobreviuen amb menys de 332 euros mensuals. Les meravelles del capitalisme: pots situar-te en el podi del rànquing de la millor (i més concorreguda) destinació turística –amb els grans beneficis econòmics que representa que aporta; pots liderar el rànquing de la comunitat on més augmenta la compravenda d'habitatge –que ha crescut més d'un 20% per la demanda estrangera i de classe alta; però, alhora, també pots situar-te en el disputadíssim podi del rànquing de la taxa de pobresa. Siau totes les persones benvingudes a l'espectacle grotesc i obscè del sistema imperant.
Com fa anys que denuncien alguns sectors de la població, el model productiu amb què fa anys que volen que se sostingui ca nostra no soluciona, ni de prop, la pobresa i l'exclusió social que pateixen milers de persones cada dia a les Illes. Si ho pensau, és delirant que la mateixa població que any rere any conviu amb els efectes perversos del turisme, perquè “és el que ens dóna de menjar”, després no tingui res per alimentar la seva família, ni per encalentir ca seva a l'hivern, ni per pagar el lloguer d'un habitatge digne on viure. És delirant que, mentre que cada any rebem més i més gent, i el model no atura de créixer i d’escampar-se com una taca d'oli per tots els racons de les Illes, en els darrers dos anys l’índex de pobresa extrema hagi crescut gairebé tres punts. Què estam fent? Com és que n'hi ha que es permeten el luxe de dir que el turisme ens dóna de menjar, quan tenim més d'un 10% de la població en condicions d'extrema pobresa i més d'un 20% en risc d'exclusió?
“El turisme ens dóna de menjar”, van dient alegrement, per això les Illes continuen inflant els percentatges de contractes temporals i precaris, no fos cosa que la desestacionalització que tant pregonen certs sectors també s'aplicàs al món laboral i tothom tingués feina digna tot l'any. I, fora bromes, les dades són les que són: el juny d'enguany, el 91% dels contractes laborals de les Illes van ser de caràcter temporal. Es permeten el luxe de dir que el turisme ens dóna de menjar perquè hem normalitzat una reestructuració del sistema capitalista en tota regla per recuperar i fer créixer els seus beneficis. De la crisi a l'estafa. De les promeses a les vides trencades. Del “fes-ho perquè tindràs molt bones condicions” al “heu volgut viure per damunt de les vostres possibilitats”. I ja, després... un peu rere un altre, que van aixafant el cap de qui l'intenta aixecar.
S'han d'aplaudir mesures de l'actual govern com la renda social garantida, però és evident que, vista la situació, no és suficient. Crec, sincerament, que ja és ben hora que es comencin a demanar responsabilitats i preus a pagar a les grans empreses i fortunes que s'han construït a costa de les nostres Illes. Empreses com el Grupo Barceló van tancar amb una facturació de 2.200 milions d'euros (!) el 2015, i Melià Hotels International ha incrementat en un 123% els seus beneficis respecte de l'any passat, per posar només dos exemples. Llavors, faig una pregunta: quan és que començarem a demanar-los una contrapartida per tot el que ens han destrossat i ja no tornarà? Jo trob que ja badam.
