Imatges i declivis

Un dels arguments més usats per mirar de canviar els hàbits dels més joves amb els telèfons mòbils –es parla ara que no puguin obrir-se un perfil a les xarxes socials fins als setze anys– implica recordar-nos que el seu cervell no estaria preparat per enfrontar la pressió competitiva que les imatges d’altres joves –coneguts o no– pot tenir en les seves vides. No és només la pornografia i els mals hàbits sexuals que els pot originar i difondre, sinó també la dèria per mostrar-se contínuament guapo, feliç i fent coses en entorns meravellosos, que porta a més d’un a la insatisfacció contínua, a la depressió, o a sentir-se sempre per sota –en reconeixement i popularitat– del que viuen, o són, els altres. No cal dir que res d’això és nou. Fet i fet és un problema que abans només vivien els actors de Hollywood, sobretot les actrius, podríem dir, i que ara s’ha democratitzat: tothom pot accedir a quotes de visibilitat mai vistes. A la sèrie Feud, per exemple, a la primera temporada –cada temporada és la història d’una enemistat cèlebre–, veiem com s’enfronten dues velles glòries: Bette Davis i Joan Crawford. Les dues, que s’havien fet grans, vivien amb l’ànsia de tornar a ser alguna cosa davant dels ulls de l’audiència més jove, i guanyar un altre Oscar. Totes dues es veien eclipsades per Marilyn Monroe o les altres belleses fresques dels anys seixanta, i sentien que encara tenien molt per donar, però els homes que manejaven la indústria ja no volien saber res de les seves cares arrugades, ni de pits no tan repujats. 

Va ser Crawford qui va tenir la idea de comprar els drets d’una novel·la i empènyer un productor i un director a rodar-la juntament amb la seva sempiterna rival, Bette Davis, i d’aquí en va sortir una de les pel·lícules més estranyes i meravelloses d’aquell temps: Què se n’ha fet, de Baby Jane?. Tanmateix, la rivalitat entre elles va anar més enllà del ‘duel interpretatiu’: els reconeixements que Davis obtenia pel seu paper eclipsaven la feina de Crawford, que s’ho va manejar incansablement perquè Davis no obtingués el seu tercer Oscar —i per, al mateix temps, ser ella la que pugés a recollir l’estatueta, aquella nit, tot i que en representació de la jove actriu guanyadora, Anne Bancroft, a qui Crawford havia convençut de no assistir-hi. Una rivalitat absolutament delirant i malaltissa.

Aquesta obsessió per la imatge, la fama, els reconeixements, ha estat sempre un dels motius vitals d’aquesta mena de gent ‘famosa’, però les xarxes ho han portat a la vida de cadascú de nosaltres. El gran Billy Wilder, en una de les seves darreres pel·lícules, Fedora, parla d’això mateix: d’una vella actriu amagada que no es deixa veure per ningú, i que fins i tot viu amb el seu cirurgià plàstic. Jonathan Coe ha escrit una novel·la on el protagonista és Wilder, precisament, el vell Wilder fent Fedora perquè també es negava a jubilar-se tot i els menyspreus dels grans estudis de Hollywood. Explica la novel·la de Coe (El senyor Wilder i jo) que Wilder, fins i tot octogenari, somiava amb un retorn als estudis, i que va lluitar per comprar els drets de La llista de Schindler.