Perquè ho hem viscut, i no fa gaire, no m’imagín com Rajoy i els seus patriotes esperen que la Guàrdia Civil pugui tornar a entrar amigable en un bar de qualsevol poble de Catalunya, per exemple. Perquè no els han duit per apaivagar una revolta d’antisistema radicals ni a protegir la població de cap amenaça, no. Hi han anat per humiliar una part de la població, de realitats molt diverses. Un grup heterogeni que l’altra part de la societat, tot i dissentir, no odia, i no pot gaudir de la seva humiliació. Sembla que ens costarà saber quants n’hi ha que volen ser espanyols, encara, però no és gaire difícil afirmar que pocs, poquíssims a Catalunya, no se sentiran humiliats per l’excessiva demostració de força; bruta, hi afegesc. De res serveixen els debats sobre els errors tàctics o estratègics d’uns i d’altres; ara parlam de sentiments, no d’idees. I molt curt s’ha de ser per posar les idees rere aquests armaris amb ulleres de sol i pinta de mercenaris –o dels mercenaris que ens han mostrat les pel·lícules, que són tots els que jo he vist–. Han mostrat la seva superioritat sense estalviar recursos, i encara no han acabat. Quan ho facin, quan se’n vagin, perquè se n’aniran, deixaran un solc de retrets i rancúnies que costarà generacions tapar. És per això, perquè ho sabem tant com ells ho saben, que a vegades pens que viuen en el convenciment que volen guanyar Espanya perquè Catalunya la donen per perduda. I em sembla oiós. Altres vegades pens que no és possible i que s’han cregut les seves pròpies mentides sobre un poble d’éssers inferiors, capaços de ser abduïts, ara per uns polítics que demanen independència, demà per ells que se’n definiran salvadors. Perillosos inútils.