Una immersió que esquitxi els pares

Un dels mites de l'anomenada immersió és que l'escola pública era una illa preservada legalment del bilingüisme, però la idea que la societat pot viure en el bilingüisme mentre les seves escoles en queden al marge, ja no s'aguanta per enlloc: és només qüestió de temps que hi acabi penetrant, com ha fet, fa i farà cada cop més. I quan aquí parlo de bilingüisme (en cursiva) no parlo –com sap tothom qui té nocions de sociolingüística– de cap impossible simetria, sinó d'un procés de substitució pel qual una llengua forta i poderosa primer bilingüitza el 100% dels parlants d'una petita llengua, després esdevé la seva (única) llengua comuna i necessària i, a partir d'aquí, de manera lenta però imparable, va minoritzant l'ex llengua pròpia fins a convertir-la en un residu folklòric o un patuès. Ara mateix, quan la comunitat educativa d'una escola pública catalana programa una xerrada per als pares, creixen les veus que demanen que sisplau es faci en castellà, perquè, si no, no hi aniran els pares a qui precisament convé més sentir aquella xerrada. I tenen bona part de raó. Ara bé, si tampoc en l'àmbit intern d'una escola pública el català pot ser llengua comuna i vehicular, qui pot esperar que els pares que en viuen més al marge sentin que cal saber-la, estimar-la i respectar-la, i que és important per als seus fills? Un dels instruments que hi havia per intentar-ho, i que funcionava amb notable èxit, era que l'AFA organitzés classes de català gratuïtes que impartia al mateix centre un professor del Consorci (CPNL), de manera que mentre els fills feien extraescolars alguns pares anaven a classe de català. Amb la pandèmia, això es va aturar; i, després, un inexplicable canvi de criteri al CPNL ha dificultat molt reprendre-ho. Ara el CPNL només permet a les entitats que organitzin cursos, com les AFA, reservar cinc places als seus associats; la resta s'han d'obrir a tothom. Si hi ha 20 pares interessats, 5 tenen plaça assegurada i els altres 15 han d'estar un dia D a l'hora H davant l'ordinador per aconseguir-la, com si fos un concert de l'Springsteen. No sembla que costi tant entendre que bona part de la gràcia i l'eficàcia d'aquestes classes era que, posant el català al centre, creaven lligams entre els pares, els vinculaven a l'escola i cohesionaven tota la comunitat educativa. Des de quina ceguesa burocràtica es pot posar bastons a les rodes a aquest win-win-win? Doncs bé, tot i que s'ha demanat, cap de les 100 mesures pel català anunciades dijous esmenen aquest esguerro. I a les escoles on la gran majoria de famílies no tenen cap contacte amb el català, servirà de ben poc fer cursos als docents perquè apliquin millor la immersió si no s'aconsegueix que els pares, sentint que també arriba a ells, en siguin els primers còmplices.

Aquest és l'últim article que publicaré al diari ARA. Agraeixo als lectors aquests 12 anys d'escalf i complicitat en uns temps tan difícils per als que encara intenten escriure per millorar la societat i no pas per aconseguir més clics.