Immersos

De què parlem quan diem que el model d’immersió lingüística aplicat, per exemple, a Catalunya, ha estat un fracàs? Perquè, vist de prop, pot estar passant el següent –i no estem tergiversant res–: que els joves surtin sabent parlar el català, entenent-lo, fins i tot aprovant, i amb nota, quan s’hi apliquen, els exàmens de català, però a l’hora de la veritat ni el parlin entre ells ni s’adrecin en català a (gairebé) ningú. Això és el que es percep a moltes comunitats (barris, pobles). És a dir, que el català és una cosa de l’ensenyament, com l’anglès, una cosa que s’ha d’aprendre, com les matemàtiques, però no la llengua natural del país. 

El sistema pot funcionar de meravella i alhora està avariat a l’hora de forjar ciutadans que sentin que la llengua del país és la catalana, i que se n’ha de fer ús. Aquí, doncs, no està fallant la immersió, sinó el país, una estructura cívica que no es correspon amb el que s’ensenya –per llei– a les aules. I no dubto que dins de les institucions educatives les coses es puguin fer millor, amb més rigor, fermesa i esperit cívic, des d’un foment més conscient de l’ètica de país, o repetint sermons sobre les identitats i la història, etc. 

Però, al cap del carrer, si els joves senten que el català no és enlloc, que es passen mitja vida a les xarxes socials i allà no hi ha res en la nostra llengua, que no hi és a les sèries que miren massivament, a les plataformes, als videojocs, als esports, als seus entrenaments, a les megafonies, a les cartelleres, als supermercats, als etiquetatges, a les novel·les que sí que els agraden (no a les lectures obligatòries…), o que els que 'triomfen' i són 'exemplars' per a ells, en la música, per exemple, canten en anglès o en castellà, així també els esportistes que admiren, etc. I parlant en castellà se’ls entén i atén arreu –i els seus pares parlen en castellà a tots els desconeguts–, i que això no dificulta les seves ambicions d’integració o possibilitats laborals, per què han de sentir que parlant en català fan alguna cosa útil o necessària? Útil a qui? Per salvar una llengua? La llengua de qui? D’uns pares que canvien al castellà sempre?

L’error va ser pensar-se que la immersió garantiria l’ús social de la llengua. Fet i fet, els joves que són ‘immergits’ són cada vegada un percentatge més petit del conjunt de la població (ara ni un 20%, amb l’envelliment poblacional). Jo em vaig criar en un lloc sense immersió educativa en català, on tot es feia en castellà a les aules, però amb el català –mallorquí– omnipresent a les cases i a les aules i als carrers. Així era a la Mallorca dels vuitanta i noranta –Inca, sa Pobla– i durant el franquisme. Llavors no hi havia immersió, però el català hi era arreu, també a Catalunya. La paradoxa tràgica de la democràcia ha estat veure que amb l’actual estat cultural (espanyolitzat sobretot, i globalitzat) les llengües poden córrer més perill que durant una dictadura decidida explícitament a esborrar-les. La inèrcia castellanista és poderosa, i ve reforçada per un estat que té força coactiva i diners a rompre, i una demografia a favor, que té poca voluntat de fer perviure les llengües que no siguin la castellana.