Immersos i ofegats

Després de dècades d’immersió lingüística a bona part dels territoris de parla catalana, el balanç de l’ús del català en la normalitat de la vida pública i privada és més aviat escàs o ben precari. Cada setmana tenim la notícia d’algú que és marginat per haver pretès parlar la nostra llengua, ja sigui a un restaurant, davant de la policia de l’estat o a un centre de salut públic. L’altre dia, en un sopar d’escriptors, un de nosaltres pretenia ‘ensenyar-li’ al cambrer a dir simplement ‘gràcies’, i l’home, amablement però amb tota la mala llet de fons, s’hi resistia, com volent dir que tanmateix no li calia aprendre a dir ni una sola paraula de català per atendre a una terrassa de Barcelona.

Molta gent ha acabat interioritzant que el català no cal, que amb el castellà ja pots moure’t, i trobar feina, viure amb normalitat sense haver d’esforçar-te a aprendre la llengua de bona part dels habitants d’aquest racó de món. És ben curiós que persones que són atentes, considerades i receloses davant de la possibilitat d’ofendre cap minoria sigui racial o sexual, davant del català i dels catalanoparlants tenen una actitud prepotent, autoritària i poc o molt exterminista. Defensen més els cans i lladrucs que les llengües humanes (excepte la seva); defensen més el dret d’un dona que ha decidit que realment és un home a ser tractat com a tal que el dret d’un catalanoparlant a ser tractat amb la seva llengua, l’única que és pròpia d’aquest territori. Ploren, tan conscienciats, per la desaparició d’una llengua a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud, però al mateix temps contribueixen a matar la que parlen els seus veïns d’escala.

Fins i tot els fills de famílies catalanoparlants, quan són menuts, acaben aprenent que, si et parlen en castellà, doncs canvies de llengua, perquè tanmateix la saps i no passa res. Al·lots i al·lotes de pocs anys actuen així, d’una manera automàtica. El poc valor que donam a la nostra llengua i el poc orgull amb què la defensam van minant dia rere dia, generació rere generació, les minses quotes de normalitat que encara li queden. Que el consum audiovisual en català de tota una generació hagi caigut en picat no ha contribuït gens a fer de la nostra llengua una llengua normal. Els nostres fills pràcticament no han vist res doblat al català, al contrari de nosaltres, que miràvem hores i hores de dibuixos animats o de sèries populars, que ens van donar un registre i una naturalitat, a més de fer-nos saber implícitament que la nostra llengua era tan vàlida i de prestigi com qualsevol altra. Els al·lots d’ara poden arribar a veure el català com una cosa ‘de l’escola’, de fer exàmens i lectures obligatòries, sense cap lligam amb la cultura popular. Fins i tot no saben el nom dels Reis Mags d’Orient en català, cosa que els fa arribar a dir, en un examen de Selectivitat, que un autor que es diu Melcior és una dona… Estam lluny de la normalitat que es pretenia amb la normalització. Estam al caire de la insignificança, de ser irrellevants i prescindibles, sobretot als ulls de tota una generació que va interioritzant que la nostra llengua ni tan sols és nostra.