La immigració ens ateny
Junts ha fet molt bé de reclamar les competències sobre immigració. L’acord a què ha arribat amb el PSOE no té res de racista, encara que els motius tàctics que han empès els de Puigdemont tinguin molt a veure amb la por a la competència de l’extrema dreta catalana. Però qui haurà d’entomar les noves competències no és Junts, sinó la Generalitat, on ara governa el PSC. Això és el que compta.
Que la Generalitat tingui més poder de decisió en una qüestió fonamental és una bona notícia per a qualsevol catalanista. És un èxit de l’estratègia negociadora de Junts. És d’elogiar també que ERC s’hagi felicitat per l’acord i no hagi caigut en l’error d’emular els juntaires quan, massa sovint, ridiculitzen o blasmen els acords dels republicans amb el PSOE. Així ha passat en els casos de Rodalies o el finançament. És cert que en aquests dos temes el més calent és a l’aigüera, però també ho és que l’acord sobre la immigració és una simple delegació de competències, sense capacitat normativa, la qual cosa obre molts interrogants sobre el seu abast. No és res de nou.
La recent enquesta d’usos lingüístics ha posat al centre del debat la salut del català, i això ha afavorit el relat de Junts, almenys a Catalunya: l’accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.
La incorporació lingüística es dona per suposada a tots els països normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat ridiculitzada per l’esquerra benpensant (el Gran Wyoming va ironitzar dient que els immigrants haurien d'aprendre a ballar sardanes i a menjar calçots), i Ione Belarra, de Podem, l’ha qualificat de “racista”. És la mateixa Belarra que era ministra del govern espanyol quan es va produir la massacre de la tanca de Melilla.
Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons. García-Page (sí, ja sé que és del PSOE) ha expressat el seu “bochorno” pel pacte amb Junts, que representa “la pitjor extrema dreta d’Espanya”. Feijóo, no cal dir-ho, ha advertit que està en perill la unitat nacional. En aquest clima encara fa més mal la recent penitència pública de Gabriel Rufián, quan va dir que l’independentisme s’havia equivocat “repartint carnets de puresa” durant el Procés. Una afirmació molt injusta que ara, a sobre, pot servir de munició als seus adversaris.
Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden; segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats. En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50 anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una tremenda falta d’empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans castellanoparlants és crucial per al futur de l’idioma i per a la cohesió social.
Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d’Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme, i totes les eines de què puguem disposar són benvingudes.
