21/01/2024

¿Immigrants o 'expats'?

Lentament però decididament el nostre país s’ha posat al pas d’una tendència ja indeturable del continent. El Congrés dels Diputats espanyol va ser l’últim a Europa a incloure partits declaradament xenòfobs; però el que ara hi és s’hi ha consolidat i la resta s’esbiaixa al seu ritme. Els partits de la dreta tradicional parlaven de la immigració amb la boca petita fins que han decidit dir “les coses tal com són”. De sobte, un dia posem la ràdio i sentim el senyor Turull construint frases més o menys entenedores tot barrejant amb calculada naturalitat els termes “delinqüència”, “immigració”, “expulsió” i “Catalunya”. Qui va tenir la pensada d’atendre algun dels suposats laboratoris d’idees de Convergència durant els inicis de la dècada de 2010 es va poder fer una idea del nivell dels spin-doctors que aconsellen els juntaires.

Convé llegir el que va escriure el professor Ferran Sáez Mateu dimecres passat, en un més dels seus saludables i gens adotzenats articles, a propòsit d’aquesta maniquea conjunció de delinqüència i immigració que la dreta catalana independentista vol posar en circulació. Pot ser que aquest cop de volant obeeixi a la por que els oportunistes d’Aliança Catalana els prenguin vots i a la convicció que, amb missatges simples i clars que identifiquen de manera indiscutible l’enemic i el contraposen al poble (tan oposat que només se’n parla per expulsar-lo), aconseguiran prendre el poder a ERC. Res de nou: una versió modificada de l’electoralisme populista que ja es va articular durant el Procés.

Cargando
No hay anuncios

Parlar d’immigrants sense parlar de la necessitat de garantir la igualtat de totes les persones, majors i menors d’edat, tot posant l’èmfasi en els que cometen delictes, és una operació capriciosa i èticament qüestionable sustentada sobretot en emocions i sensacions. Parlar d’immigració i no discutir sobre mà d’obra barata ni sobre polítiques d’integració és destraler i una manera de tractar els interlocutors (les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya!) com si fossin imbècils rematats. ¿Han parlat el senyor Turull i companyia del percentatge de persones immigrades que cometen delictes de manera repetida? ¿Què en fem, dels catalans reincidents en la criminalitat? ¿Els apliquem la pena de mort? ¿Potser volen enviar-los a l’exili? ¿O és que ara que ja estem instal·lats en la crisi cal que ens convertim també en una societat sobretot punitiva?

Cargando
No hay anuncios

Una mostra de la desorientació moral de l’assumpte és la recerca que es va publicar en aquest mateix diari a finals de setembre sobre un tipus d’habitants de Barcelona que el reportatge descriu amb el terme expat. Un dels articles es titulava: “'Expats': qui són i com estan canviant Barcelona?”. La pregunta, però, no es responia, perquè les i els periodistes no van reflexionar sobre el motiu pel qual utilitzaven aquest anglicisme en lloc de parlar d’immigrants. ¿Què és un expat? La senyora procedent de Bolívia que neteja les escales d’un edifici d’oficines, ¿és una expat? El senyor marroquí que treballa de paleta, ¿és un expat? I la família de xinesos que duu un bar de l’Eixample, ¿són expats? Aquestes figures que presento de manera volgudament estereotipada no van ser entrevistades en el número especial del diari. A aquestes persones no les designem amb el més o menys glamurós terme expat, no s’ho mereixen; són immigrants que han d’anar amb compte si mai mana el senyor Turull, no fos cas que cometin algun error i calgui foragitar-los.

Els expats, en canvi, no són delinqüents, són persones que lamenten no poder prendre un bagel de qualitat a Barcelona. La condició d’expats no la tenen per ser europeus: l’expat no és algú que té més drets que un extracomunitari; l’expat és algú que té més diners que l’immigrant. Sobre l’immigrant pesa la sospita que en qualsevol moment es pot morir de gana i que, com a tal, pot ser una càrrega per al sistema públic. L’expat, en canvi, ve amb prou diners, una feina i cap necessitat d’integrar-se en la societat, però també farà ús del sistema comú sense que, en molts casos, la seva nòmina tingui cap retenció en el tresor públic. Això no exclou que alguns d’ells siguin delinqüents, com van documentar Roberto Saviano i Joan Queralt a propòsit dels lligams barcelonins de la camorra napolitana, o qui sap res dels oligarques russos que traslladen les seves famílies a la península Ibèrica. Però d’això el senyor Turull no en parla.

Cargando
No hay anuncios

La distinció entre immigrants i expats és classisme amb gotes de racisme. La classe mitjana acceleradament empobrida busca algú més pobre en qui carregar les culpes, i els polítics irresponsables i curts de mires s'abeuren en aquest ressentiment social per collir escons i escalar en el poder i, pel camí, empudegar encara més el debat públic.