Immòbils

Quan a casa es tenen fills joves, nens o adolescents, comença a perfilar-se en l’horitzó ‘el problema del mòbil’. Per un costat, els mateixos joves de la casa desitgen tenir-ne per connectar-se a les aplicacions, jugar, parlar amb els amics a totes hores i quedar-hi, etc., i també els pares pensen que així, de fet, els podran tenir més controlats i segurs; en tot moment podran saber on són. Tots els ‘controls parentals’ que ara mateix poden instal·lar-se pretenen limitar l’ús i abús d’aquestes aplicacions, sobretot les que són més conflictives. Mentre els joves estan ‘en línia’ no deixen d’estar dominats, aparentment, per bé que allò que es fa ‘en línia’ sigui incontrolable, o nociu, o fins i tot pugui ser delictiu –compartir fotos de nus d’altres menors–, o una simple i més aviat ridícula pèrdua de temps.

Des de ben petits, ja s’acostuma als infants a quedar-se immòbils davant d’una petita pantalla; ho veiem als restaurants, on al nadó –o ja al nen– se li dona un telèfon amb dibuixos animats –o jocs– perquè no emprenyi i deixi que els adults facin la seva. Si tenim en compte la gran quantitat d’hores que passen els adolescents amb el telèfon –fins a sis hores diàries, mitjanes de devers quatre– ens hem de demanar si això, com se sol dir, ja no és només un problema de distracció sinó de ‘salut pública’, si aquests nivells d’estrès, ansietat, problemes d’autoestima, alts índexs de suïcidis, pitjors notes, etc., ja no té més que una relació directa, causal i immediata amb l’ús abusiu que es fa d’aquestes plataformes, davant d’una societat que no sap què fer, i d’uns adults que tampoc no usen els telèfons amb moderació i que esperen que els seus fills tinguin un autocontrol que ells mateixos són incapaços d’exhibir. Podem saber que el seu cervell immadur, inexpert i en formació és més susceptible de caure en dependències insanes, però els adults no deixen de xatejar, mirar el correu, passar pàgines d’Instagram o fins i tot, de compartir consignes a X davant de la mirada d’uns joves que no és que vulguin fer el mateix sinó que ho necessiten.

Si al mercat hi hagués un producte –una beguda, un pastisset industrial…– que provoqués aquesta mena d’efectes en els consumidors, no cal dir que ja hauria estat immediatament retirat dels supermercats i que no es parlaria d’altra cosa als parlaments, a les escoles, a les sobretaules. Però es nota molt que rere aquestes plataformes hi ha les persones més riques del planeta, i que fan tot el possible per distreure el tema, minimitzar els problemes que impliquen, o fer-nos creure que és un tema d’autocontrol, d’educació o de la llibertat de les persones per fer el que desitgin amb la seva atenció i el seu temps. Les xarxes socials i les plataformes digitals que les sustenten són malaltisses, com ho és el sucre en excés, l’alcohol i el tabac, substàncies que circulen legalment, és cert, però amb limitacions governamentals, a causa dels problemes de salut pública que causen des que es van fer massives. Controlem allò que ens entra per la boca, però ara toca fer-ho amb el que ens entra pels ulls.