Per aconseguir la immunitat de grup al covid-19, la comunitat científica s’inclina ara, tal com expliquem al diari, perquè un gruix proper al 90% de la població adquireixi resistència al coronavirus, bé passant la malaltia o, millor, vacunant-se. A l’inici de la pandèmia s’havia parlat, a partir de les primeres dades obtingudes a Wuhan i Itàlia, d’un 60% de la població. Però com més se sap del covid, més clar queda que la seva capacitat de contagi és més alta i va en augment; així ho demostra, per exemple, la variant detectada recentment al Regne Unit. Per tant, al marge que la millora dels tractaments per combatre la malaltia un cop adquirida la facin menys letal, si realment es vol aconseguir esvair el virus, caldrà una acció massiva i mundialment coordinada de vacunació. Només així s’aconseguirà tornar a la normalitat social també a nivell global. Però per aconseguir-ho es dibuixa en l’horitzó immediat un doble problema evident i encadenat: d’una banda, les vacunes estan sortint a través de patents en mans de les farmacèutiques i, de l’altra, els països rics estan acaparant les existències presents i futures, fins i tot per sobre de les seves necessitats. Aquest doble factor fa que els països en vies de desenvolupament, que representen tres quartes parts de la població mundial, tinguin molt difícil l’accés a la vacuna.
La solució plausible hauria de passar perquè les farmacèutiques no poguessin explotar patents, de manera que el preu de les vacunes es reduís substancialment i, per tant, fos més generalment accessible. Perquè tal com ara està organitzat el mercat, el compromís retòric de mandataris com Merkel o Macron -en el sentit que farien esforços perquè la vacuna arribés a tot arreu- a la pràctica no s’està complint. A part de l’evidència científica que la immunitat de grup pot arribar a requerir fins a un 90% de la població, hi ha un altre argument de tipus polític a favor d’aquesta socialització de la vacuna: per aconseguir-la s’ha produït una immensa i inèdita injecció de diner públic, de la qual ara, en canvi, sobretot se’n beneficia la indústria. Si normalment pot ser veritat que el sistema de patents en mans privades impulsa la recerca, en aquest cas és evident que la recerca ha rebut un gran finançament públic. Per tant, no només s’hauria d’anar cap a vacunes sense patent, sinó també, i estretament relacionat amb això, cap a uns preus regulats que permetessin recuperar la inversió privada i garantir un guany, sí, però alhora també garantir la distribució de la vacuna no només als països benestants. De fet, aquest gener l’Organització Mundial del Comerç (OMC) ha de debatre la possibilitat de suspendre les patents de les vacunes, dels tractaments i dels tests del covid-19 mentre duri la pandèmia. Una decisió així suposaria, sens dubte, un pas endavant en la lluita contra el virus, a més de fixar un interessant precedent a l’hora de fer passar l’interès comú (en aquest cas la salut global) per sobre de l’interès econòmic particular. Caldrà, doncs, estar atents als debats i les decisions que es prenguin en el marc de l’OMC.