El cens de la Xina i el món de demà

Poques vegades un document administratiu, com és un cens de població, pot suscitar l’interès global com ho acaba de fer el cens de la població xinesa. Les grans àrees demogràfiques del món, com ara la Xina, l’Índia i l’Àfrica, tenen poblacions que canvien força ràpidament, però en sabem molt poc. Alguns estats dediquen molta atenció als seus censos de població, com és el cas de la Xina, mentre que molts d’altres, com els subsaharians, susciten grans incerteses. Les estimacions de la població mundial són barreges de censos d’alta qualitat i d’estimacions que poden estar enutjosament allunyades de la realitat.

Tal com informava aquest dimecres aquest mateix diari, el cens de la Xina a finals de l’any 2020 és de 1.412 milions d’habitants. Segueix sent el país més poblat del món. Tanmateix, tal com es podria esperar de la seva restrictiva política de natalitat –la del fill únic, una mica flexibilitzada l’any 2016–, el ritme del seu creixement es desaccelera. Creix però menys ràpidament. Les xifres són ambivalents. Per a alguns la inèrcia és tanta que el creixement segueix sent molt important (72 milions de persones en deu anys), però per a d'altres el que importa és que la desacceleració ja va esdevenint una frenada important. El nou debat entre especialistes és sobre quin serà l’any en què la població de la Xina deixarà de créixer. Tots ho situen en aquesta dècada, però alguns creuen que ja serà l’any vinent i altres cinc anys després. En tot cas, és imminent, fet que ens recorda que els canvis experimentats en els darrers deu anys han estat molt més importants del que suggereixen les xifres censals.

Efectivament, quaranta anys d’enriquiment continuat han acabat fent obsoleta la legislació del fill únic. Ara, les famílies xineses tenen pocs fills per voluntat pròpia, com a tot el món desenvolupat. Les barreres a la llibertat de procreació semblen completament obsoletes i trigarem molt poc a veure polítiques natalistes a la mateixa Xina. Les autoritats econòmiques ja reclamen plena llibertat, i les autoritats polítiques esdevenen més sensibles a la manca de provisió d’escoles bressol.

Els canvis que provocarà –i ja provoca– la frenada demogràfica xinesa són molt importants. El principal és el ràpid envelliment de la població, que en poc més d’una generació passarà de ser de poca gent gran a ser de molta gent gran. La piràmide d’edats que constituïa un recurs de treball barat i de gran competitivitat s’acaba. La forta taxa d’estalvis de la Xina, derivada d’una població jove, en edat de treballar, però amb escassa cobertura per a la seva vellesa, pot canviar completament de signe en pocs anys. A mesura que arriben a la seva edat de jubilació els xinesos voldran gaudir dels seus estalvis. Ja no estalviaran més sinó que consumiran estalvis. Penseu en el que això pot representar de canvi en la disponibilitat d’estalvi per finançar els dèficits dels països occidentals, començant pels EUA, que s’havien acostumat a endeutar-se aprofitant l’abundància de l’estalvi xinès.

Els governants xinesos estan molt preocupats perquè la “prima” demogràfica se’ls està acabant abans d’haver assolit el nivell de renda per càpita dels països econòmicament avançats. Volien fugir del parany de quedar-se en una renda mitjana, que els portaria a un declivi a llarg termini. La Xina mira el futur amb molt neguit barrejat amb molta ambició. ¿Podrà la seva dinàmica demogràfica sostenir la seva ambició? ¿O esdevindrà un país prematurament envellit? Pensem que tot això també impacta sobre les prestacions públiques –pensions de jubilació i sanitat– i sobre la seva generositat. ¿Podran seguir jubilant-se tan joves com ho fan ara (55 les dones i 60 els homes)? Han controlat la bomba de l’explosió demogràfica però ara han de controlar la bomba del declivi demogràfic. Les dones joves són molt més exigents que les de les generacions anteriors. També ho són els nous jubilats. Ambdós apunten en la direcció d’una transició ràpida cap al decreixement demogràfic.

Mentrestant, hi ha parts del món on aquests problemes encara han de començar. L’Àfrica subsahariana està ben lluny del declivi demogràfic. Probablement, l’Índia superarà la població xinesa en menys d’una generació. Però l’Àfrica superarà la de l’Índia abans i tot que aquesta superi la xinesa. Els impactes en els fluxos migratoris mundials seran de grans dimensions. Si hi afegim les variables religioses, com podria ser el creixement de la població musulmana, o les dinàmiques lingüístiques, el resultat és un món en canvi accelerat i imprevisible.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra