Imperfectes
L’Emma Vilarasau, amb el seu talent, els seus anys i les seves arrugues, aprofita els premis que rep per l’extraordinària interpretació de Casa en flames per llançar un discurs contundent: si el cinema ajudés a normalitzar la vellesa, diu, moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos.
No podria estar més d’acord amb tu, Emma, però t’he de dir que, de moment, anem per mal camí. D'una banda, les actrius grans que tenen la sort de tenir paper protagonista, tant a Hollywood com aquí, solen exhibir cares i cossos operats. Amb honroses excepcions, esclar. De l’altra –i encara més preocupant–, entre les dones joves que triomfen al cinema, i no diguem al món de la televisió i de les influencers, el més habitual és començar a retocar-se molt abans de fer-ne trenta.
Durant un cert temps em va semblar que entre les noies més joves havia arrelat la idea de no deixar-se torturar per la pressió estètica. Parlo de noies de quinze o setze anys, pràcticament adolescents, encara. No es depilaven, no s’exigien cossos normatius, vestien amb tota llibertat sense tenir gaire en compte la moda. Francament, crec que aquesta tendència ha anat a la baixa i que més aviat estem anant cap a l’altre extrem: molta cirurgia estètica, molts trastorns de l’alimentació, molta ansietat.
En dona fe el documental que ha estrenat 3Cat Sempre imperfectes, amb testimonis creïbles i corprenedors de persones anònimes i populars que confessen haver estat víctimes d’aquest turment que en diem pressió estètica. Grassofòbia, trastorns alimentaris, racisme, discriminació, un infern ple d’horrors que és el món on ens hem acostumat a viure. “Hem arribat a un punt que la societat prefereix que estiguem malalts abans que estiguem grassos”, diu un malalt d’anorèxia.
I la cirereta del pastís són els testimonis que donen fe de la pressió que significa envellir –especialment per a les dones–. Dic que és la cirereta perquè pot ser que els espectadors no siguin ni grassos, ni negres, ni tinguin una minusvalidesa ni pateixin cap trastorn alimentari. Fins i tot pot ser que encara siguin joves. Però tots –és a dir, si tenen sort i viuen molts anys– envelliran.
¿Com podem permetre que se’ns convenci per fugir, deixant-hi diners i potser la salut, d’una evolució que és natural i que ens arribarà indefectiblement a tots i a totes? És absurd. És indignant. I tanmateix passa i, com deia al principi, no soc gaire optimista respecte a la possibilitat que això canviï significativament.
És una de les moltes coses que sabem, que constatem cada dia i que contemplem amb paor, garratibats per la mateixa por. Com el canvi climàtic. Com l’ascens de l’extrema dreta. Com la minorització del català. Com la davallada de l’ensenyament. Com la impossibilitat de l’accés a l'habitatge dels joves. Com la pèrdua de personalitat de les ciutats. Com el risc de noves pandèmies. Com les guerres. Com l’amenaça de desaparició de la pagesia i dels pescadors. Com la violència de gènere.
He llegit recentment que els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món l’any 2030. No falta gaire. Potser acabarem sent un exèrcit de trastornats i potser aleshores –només potser– ja no ens importarà si estem prims o grassos.
