Un imperi en extinció

Un imperi, o un estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet, l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers. 

Quan els espanyols van conquerir l’espai exterior, és a dir, les Índies, van sentir a parlar d’un extens imperi al voltant de Mèxic. Com és sabut, els asteques van rebre aquells colons com si fossin alienígenes de pell blanca i pudor insuportable (i enfilats a uns estranys animals de quatre potes). No hi van veure, però, cap perill: es van preguntar si eren déus o fantasmes, però al capdavall només eren mig miler de soldats i, malgrat les armadures i les escopetes, no podien fer res contra un imperi de milions de persones. Però, en canvi, Espanya estava acostumada a conquerir, no a negociar. De manera que Hernán Cortés va demanar poder veure el líder dels asteques, en nom del rei d’Espanya (mentida: el rei no en tenia cap coneixement) i evidentment amb intencions de pau. Un cop va ser a la reunió, Cortés va enviar un senyal als seus i va segrestar Moctezuma. Durant setmanes l’emperador va estar manant al seu imperi mentre, en realitat, obeïa les ordres de Cortés. La resta només va consistir en trobar aliats indígenes, crear divisió interna i conquerir la capital. Poc més tard, Pizarro faria servir la mateixa tècnica amb l’inca Atahualpa. Segrestar, doncs. Ni més ni menys. No sé si cal que indiqui els paral·lelismes que avui podrien ser útils. 

Tampoc no va caldre un gran exèrcit en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962). Si les guerrilles algerianes van enderrocar l’exèrcit francès no va ser perquè ni de lluny fossin més, o tinguessin més capacitat tecnològica o econòmica: van triomfar perquè van aconseguir les complicitats del moviment anticolonialista, la simpatia dels mitjans de comunicació i el favor de l’opinió pública internacional (inclosa la francesa). És el mateix, més o menys, que va succeir amb la victòria del Vietnam envers els Estats Units. Potser els asteques no haurien estat exterminats (o esdevingut una “minoria en extinció”, en terminologia de Felipe González) si haguessin tingut a favor l’opinió pública espanyola del segle XVI, o com a mínim d’un dels rivals de l’imperi de Carles I. Potser, només potser, la minoria catalana tenia el favor de l’opinió pública mundial l’1 d’octubre del 2017. 

Després ve la pulsió suïcida. De vegades la història va prou de pressa perquè els imperis no puguin seguir-la, i justament vivim en l’era dels canvis a tota velocitat. Li va succeir a Espanya justament aquell segle XVI, quan era l’estat més poderós d’Europa però, a banda de dominar els oceans i el Nou Continent, també regnava sobre els Països Baixos. Un país de protestants, sota domini d’un rei catòlic, va aconseguir en poc temps no només independitzar-se d’Espanya sinó substituir-lo com a estat més ric i més poderós d’Europa. La clau: en lloc de basar la seva expansió en el domini militar, la va basar en el domini econòmic. Comercial, concretament. El tema militar era important, esclar, però a l’hora de combatre els burgesos d’Holanda llogaven els serveis de mercenaris i aquests van arribar a vèncer els soldats espanyols. La diferència? Que l’imperi holandès es podia finançar, i l’espanyol ja no. I per què? Doncs perquè els financers li donaven crèdits. Amsterdam va esdevenir el nou imperi europeu perquè tornava els deutes i, sobretot, perquè el seu sistema judicial era independent i protegia els drets individuals (com la propietat privada). Era un sistema fiable. En canvi, el sistema espanyol, autoritari i depenent de reclutar més i més militars via decret (i via impostos), i on a més la llei depenia de la interpretació reial, va tombar el seu crèdit per terra. Un imperi desacreditat.

Es podrà dir que l’any 2017 les empreses van marxar de Barcelona, i no de Madrid. Caldrà veure si algun rei, hereu de la Corona espanyola, hi va intervenir precisament per via decret. Caldrà veure si Espanya, amb tota la repressió judicial i administrativa exercida, pot dir que reté Catalunya per voluntat democràtica. Caldria veure si, al cap i a la fi, el que està en extinció no és cap minoria.