En ocasió dels actes del Dia de la Hispanitat a Madrid per celebrar el passat colonial d’Espanya, amb desfilada militar inclosa, el president Salvador Illa va afirmar que “Catalunya es vol implicar en una Espanya plural”. No crec que fos el marc institucional més oportú per dir-ho perquè, inevitablement, recordava que segons la Constitució espanyola és just aquell exèrcit qui té el deure d’imposar, en última instància, la implicació de Catalunya. És a dir, que es tracta d’una implicació vulgues que no. Recordi’s què va passar quan amb la mateixa legitimitat que té ara Salvador Illa el president Carles Puigdemont va plantejar la desimplicació amb Espanya, llavors democràticament consultada a través d’un referèndum: per impedir-ho, van enviar tropes i jutges, valgui la redundància.
No ha de sorprendre gens que el projecte polític del president Illa vagi en una direcció totalment oposada a la del Primer d’Octubre del 2017. Ho va deixar clar quan es va afegir sense reserves a l’aplicació de l’article 155, i és el que sense embuts sempre ha defensat. És el seu projecte, és el cap del Govern actual, i té tot el dret de defensar-lo i fer-lo realitat, si segueix tenint la majoria parlamentària necessària. Una altra cosa, esclar, és que digui que aquest és el propòsit “de Catalunya”. En tenim una llarga experiència, de presidents que confonen el seu projecte particular pel de tot Catalunya. Que no era el PSC que havia estat particularment crític amb la identificació del pujolisme amb Catalunya? El president té tota la legitimitat política, aconseguida gràcies als vots d’ERC, per tirar endavant el seu projecte polític. Però no hauria de perdre de vista que el 12 de maig va ser votat tot just pel 16 per cent del cens, una proporció que difícilment li permet atorgar-se tan alegrement la representació de la voluntat de tot Catalunya.
Tanmateix, les millors objeccions que es poden fer al projecte del president Illa han de ser en el seu propi terreny. Així, en primer lloc se li pot recordar l’antecedent de la coincidència dels socialistes al govern d’Espanya i de Catalunya, amb Rodríguez Zapatero i Maragall. També llavors hi havia sintonia d’estils i d’interessos, i l’entesa va acabar com el rosari de l’aurora. En segon lloc, no és fàcil que Catalunya es pugui entusiasmar amb implicar-se en una Espanya tan profundament confrontada i dividida com l’actual. Per molt que Salvador Illa sigui un autonomista sense fissures, el seu objectiu no és que sigui rebutjat per la mitja Espanya del PP i Vox, sinó que no té ni tan sols el vistiplau de tot el PSOE. I, en aquest sentit, el que és segur és que l’“Espanya plural” on ens hauríem d’incardinar no existeix.
Hi ha qui per posar en qüestió l’objectiu del president català recorda la història d’incompliments dels compromisos de l’Estat. Ni l’apoyaré de Zapatero, ni les pluges de milions, ni les inversions en infraestructures, ni les taules de negociació... Però hi ha una manera definitiva de mirar-s’ho. No es tracta tant de si hom es pot fiar de les voluntats dels líders, sinó d’observar com funciona l’Estat. I aquí les coses són com són. Primer, perquè els interessos d’Estat estan per sobre dels dels governs. La recent entrevista de Susanna Griso a Felipe González i Alfonso Guerra carregant contra Pedro Sánchez mostrava que no parlava gent de partit sinó d’Estat. A més, si bé hi ha una conjunció intensa d’interessos, alhora és poc estable. La majoria amb què compta Pedro Sánchez és voluble tant per aprovar pressupostos com per arribar al final de la legislatura. Salvador Illa tampoc no és que estigui en una posició massa còmoda. Quant de temps podrà ERC avalar el suport a l’espanyolisme descordat d’Illa, capaç d’anar a veure les regates de la Copa Amèrica en helicòpter al costat del rei del 3 d’octubre des d’un portaavions militar? La promesa d’un millor finançament pot fer aguantar molt, però que ningú no menystingui la força corrosiva d’una gesticulació simbòlica passada de frenada.
En definitiva, crec que hi ha una feblesa de fons en aquesta estratègia d’escoltar i ser escoltats a Espanya, no dubto que carregada de bones intencions constitucionals. I és que els dos interlocutors no parlen en igualtat de condicions. Ni se’ns reconeix com a nació, ni existeix una Espanya plural. Quan s’ha volgut seduir Espanya, s’ha perdut de vista com és d'absurd voler encisar l’amo. El diàleg demana unes condicions d’igualtat que no hi són. És el poderós qui et pot seduir, però no al revés. Del camí contrari no se’n pot dir implicar-se en sinó doblegar-se a. I, com a molt, del prec, pots aconseguir que et posin un coixí sota els genolls. Potser sí que el president Illa capgirarà 310 anys d’història, però...
