Implosió moral

Durant la crisi recent del submarí Titan hi ha hagut no poca gent que ha celebrat el naufragi; la desaparició del submergible i la llarga incertesa anterior sobre la vida i la mort dels seus passatgers. Recordem que durant dies es va especular que podrien ser vius, que encara respiraven l’oxigen dels seus dipòsits en una profunditat abissal, vora les restes del transatlàntic Titanic, que efectivament anaven a veure moguts per l’afany d’aventura. 

Quatre dels cinc morts eren rics  –l’altre era el capità, un dels amos de l’empresa–; havien pagat ni més ni menys que 250.000 euros per baixar a gairebé quatre quilòmetres de fondària en companyia del capità del submarí. Que fossin gent capaç de gastar aquest diners en una cosa tan frívola i segurament absurda com anar a veure per un petit ull de bou les restes d’un naufragi que tanmateix tots hem vist per la televisió (hi ha centenars d’hores d’enregistrament d’aquelles desferres molsoses a YouTube, per exemple) els posava en el punt de mira del ressentiment popular. 

Vivim en un món amb desigualtat cada dia més sagnant, on els que no se’n surten han de veure com els més rics s’omplen la panxa de totes les maneres possibles, a més de gastar els duros en coses d’una utilitat qüestionable (com també ho són els viatges espacials de Musk i Bezos). És com si l’enorme riquesa de certes persones, i la manera com se la gasten, els fes més prescindibles; com si, pel simple fet de ser rics, estiguessin obligats a ser moralment millors, doncs, o a posar la seva riquesa al servei de la comunitat i no dels seus capricis egolàtrics –com ho són també els rellotges cars. Cada cop que a algú li és arrabassat del braç un rellotge de més de 100.000 euros –cosa no gaire infreqüent a moltes capitals europees– també trobem una reacció semblant a les xarxes socials: en el fons, les persones capaces de gastar-se aquests diners en una cosa tan fútil com un rellotge ja han caigut en la immoralitat, i, per tant, són mereixedores del robatori, i de més desgràcies.

La dinàmica moral és clara: els fastigosament rics són insolidaris, ells ja s’han exclòs del cercle de la moralitat amb les seves decisions; qualsevol catàstrofe que els passi no pot moure la nostra compassió, perquè, de fet, ells van ser els primers despietats tant a l’hora de fer-se rics com a l’hora de decidir què feien amb els doblers.

Durant la pandèmia hi va haver casos similars, quan els més rics es feien vídeos des de les seves cases i ens demanaven que respectéssim el confinament. Llavors es veia que sí, que ells estaven ben confinats a cases amb jardí, piscina, gimnàs i habitacions incomptables, i que així era ben senzill aguantar dins el domicili durant setmanes. Les crítiques que rebien per voler dirigir així el comportament dels altres eren enrabiades, segurament justes, i van perfilant un panorama moral a diverses velocitats. És com si aquest hipercapitalisme creés diferents espècies humanes, com a la prehistòria, i el destí d’uns i d’altres ja no estigués lligat per cap forma de valor comú. El que implosiona aquí no és un submarí, sinó la solidaritat col·lectiva.