La importància de la vaga d’hostaleria de 1986
“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions” (Francesc Layret). El 5 de juny de 1986, milers de treballadors i treballadores de l’hostaleria illenca van secundar la primera jornada d’un seguit de vagues convocades per CCOO i UGT. Un dia de vaga va bastar per signar un conveni col·lectiu que satisfeia les reivindicacions sindicals en matèria salarial, de reducció de jornada laboral, de millores en qüestions relacionades amb la salut laboral, la formació, la jubilació anticipada o els drets sindicals. Però, sobretot, es va aconseguir la principal reivindicació d’aquell moment, que no era una altra que els fixos discontinus (FD) tinguessin garantit que cada any serien contractats (“cridats” en l’argot laboralista) i que tindrien un període anual d’ocupació garantit. En aquest acord rau el plus d’importància d’aquesta vaga, de la qual ara es compleixen trenta anys. No ha de passar per malla que aquesta regulació dels FD, que entrà en vigor l’1 de gener de 1987, ha estat una de tantes singularitats illenques que la negociació col·lectiva ha produït en un marc laboral caracteritzat per l’estacionalitat. Es podria dir que, potser sense saber-ho, fa tres dècades s’abordaven aquestes peculiaritats del model de creixement illenc acordant mesures de ‘flexiseguretat’.
Per què té tanta importància el que s’aconseguí amb la vaga de 1986? Doncs perquè significà una sortida civilitzada i equilibrada a la crisi turística de 1985. Cal recordar que, com a conseqüència de les polítiques ultraliberals dels governs de Margaret Thatcher, es registrà un important descens de renda disponible de les classes mitjanes i mitjanes-baixes britàniques, per la qual cosa van haver de retallar tot tipus de despeses, entre les quals les destinades a les vacances. Això va provocar un brusc descens d’estades de turistes britànics a les Illes Balears.
Val a dir que, en aquella època, la Gran Bretanya era, amb diferència, el principal mercat emissor de turisme cap a les nostres illes. El gran perjudicat d’aquest terratrèmol econòmic, laboral i social va ser l’ocupació i, concretament, pel que és objecte d’aquestes línies: les persones amb relació laboral de FD.
Va ser un cop dur i inesperat per a milers de persones residents a Balears i per a les que venien de fora a “fer la temporada”com a FD, ja que es trobaren de sobte amb una retallada d’ocupació que va significar l’anul·lació de part dels ingressos de molta gent que, en general, treballava més de sis mesos i, alhora, va provocar que una legió no tinguessin dret a les prestacions per desocupació per manca de dies cotitzats. Tot plegat va ser un drama sociolaboral que, no obstant això, no va provocar una allau d’expedients de regulació d’ocupació, ni un major nombre d’acomiadaments dels habituals. Senzillament no es va cridar els FD o se’ls cridà per a molt menys temps que l’habitual perquè no hi havia clients... L’ajust de plantilles va ser automàtic, sense cap cost empresarial i amb molt cost per als treballadors i treballadores. El conveni col·lectiu de l’any següent va convertir-se en el marc ineludible per plantejar el tema de manera col·lectiva i va introduir en la regulació laboral elements racionals de gestió de l’estacionalitat laboral.
Aquella vaga de 1986 va provocar efectes col·laterals més enllà de millorar les condicions de treball de les quals parlava Francesc Layret. Uns efectes que, ara com ara, no s’han investigat suficientment. Segur que, a tall d’exemple, influí en la consolidació de les anomenades classes mitjanes, l’estirabot en la renda mitjana disponible, el procés de fixació de població, o l’accés massiu al crèdit durant els últims anys 80 i la dècada dels 90 del segle passat. El que és segur és que ara resulta més difícil ‘civilitzar’ el capitalisme, però no està escrit enlloc que el neoliberalisme camparà desfermat per sempre més, ni que la fi de la democràcia sigui a tocar.
Temps al temps!
