La bona educació no és deixar de parlar català

Aquesta setmana el Govern, per boca del seu conseller de Turisme i Cultura, Jaume Bauzá, ha tornat a negar que es produeixin agressions lingüístiques a les Balears contra catalanoparlants. Ho podeu llegir a la crònica d’Anna Mascaró en aquest diari: per a Bauzá, la cosa es redueix a episodis de “mala educació”, i a “fòbies interessades” dels partits de l’oposició. De maleducats, argumenta el conseller, ja se sap, “n’hi ha a totes bandes, no són patrimoni de ningú”. I ho va rematar amb una consideració del que ell i el Govern consideren una actitud de bona educació: el català, va dir, “no podem permetre que es perdi, però tampoc podem imposar-lo”. Les imposicions són molt dolentes, ja ho pot ben dir el conseller. Deixem per a una altra ocasió el comentari sobre la pirueta conceptual de fer una conselleria de Turisme i Cultura: recorda la novel·la distòpica Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga (un autor poc sospitós d’esquerranisme ni de catalanisme radical), en què Mallorca ja no es deia Mallorca, sinó Turclub, probablement després de seguir un llarg camí de bona educació i absència d’imposicions.

Amb la resposta del conseller, i amb l’habitual fugida d’estudi segons la qual “no els trobaran en la confrontació lingüística”, com si hi hagués un ordre natural i immutable de les coses que no pot ser pertorbat, el que fa el Govern és eludir el seu deure en relació amb la realitat lingüística de les Balears, que queda consignat a l’article 4.3. de l’Estatut: “Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears”.

Caldria ser ben cínic per negar que la “igualtat plena” a què ens obliga l’Estatut és molt i molt lluny de la realitat que vivim, i que ho és en detriment no del castellà, sinó del català. Per tenir igualtat plena, vol dir que un catalanoparlant, a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, hauria de poder usar el català sempre i en tot moment de la seva vida quotidiana. Començant, naturalment, per l’administració i els serveis públics: educació, sanitat, justícia, policia, etc. De la mateixa manera que una persona castellanoparlant no es veu mai obligada o pressionada per canviar de llengua, tampoc s’hi hauria de veure mai la persona catalanoparlant. I per descomptat, un ciutadà de les Illes Balears hauria de tenir ple accés a l’espai públic –comerç, mitjans de comunicació, oci, etc.– sempre en català, exactament igual que s’hi pot accedir en castellà. Això és el que suposa la “plena igualtat” de què parla l’Estatut, i el fet que l’Estatut ho reculli, obliga de fet el conseller Bauzá, i tot el Govern, a treballar perquè allò sigui possible.

Fa una mica de cosa haver d’insistir en el que diré ara, però la bona educació no pot consistir a deixar de parlar en català a les Illes Balears. Ben al contrari, la bona educació consisteix a aprendre la llengua pròpia dels llocs on anam, com a mínim a un nivell en què siguem capaços d’entendre què se’ns diu. No podem estar esperant sempre que sigui l’altre qui canviï de llengua, perquè esperar això sí que és de mala educació. Pel que fa a l’argument de la suposada imposició, direm que decau tot sol. Els països, o les comunitats, tenen normalment un marc jurídic que estableix unes determinades obligacions en relació amb la llengua del país. En el cas de les Balears, aquest marc jurídic és l’Estatut. Diria el Govern que l’Estatut és una “imposició”? Dirien que el castellà està “imposat” a Espanya per la Constitució i per uns maleducats que es neguen a no parlar en castellà? Segur que no. Idò ja toca actuar en conseqüència.