Sobre la impossibilitat d'aturar

Per A algunes persones, aturar el frenesí del dia a dia té quelcom misteriós i utòpic, i implica una calma envejable, perquè la contemplam des de la llunyania com a un estat que no està fet per a nosaltres. Em meravella la gent que és capaç de fer-ho.Consider aquestes persones una mena d’ídols amb el superpoder d’estar tranquils sense càrrec de consciència.

Jo no puc aturar. Cada vegada que tenc vacances, el primer dia és una espècie de tortura psicològica que només puc superar preparant un horari estricte per al temps lliure que em queda per davant. La unió de les paraules ‘temps’ i ‘lliure’ és un oxímoron que em posa nerviosa i em desorienta. Així que ordén les activitats que m’autoimpòs amb una disciplina militar. Cada dia de les vacances hi ha activitats obligatòries que s’han de dur a terme a la mateixa hora. En cas contrari, una sensació d’ansietat s’apodera de la meva panxa, com si estigués contradient algun ordre còsmic i a punt de provocar una catàstrofe de conseqüències imprevisibles.

Pel que fa a les activitats no obligatòries, ho deixen de ser des del moment que tenen assignat dia i hora. Si dimecres a les 22 h he de mirar una pel·lícula, res no em pot separar del meu destí, llevat de coses ben grosses com un hipotètic cas d’apendicitis. Els matins són per llegir i per passar l’aspirador, els horabaixes no està permès dormir més d’una hora, els vespres és obligatori escriure un parell de pàgines del que sigui –és igual perquè sempre solen acabar a aquesta paperera virtual que té l’ordinador, la qual buit ben aviat, abans de penedir-me de llençar les meves ‘creacions’.

L’hora de sopar és el moment de xerrar amb els meus fills i no està permès que ells no vulguin, perquè no tenen autoritat suficient per oposar-se als meus designis –aquesta condició la renegociarem quan siguin majors d’edat.

Assolir la meva meta, que el temps lliure deixi de ser lliure i continuï sent tan esclau com m’agrada, no és una tasca senzilla. Potser algú que m’aprecia es recorda que li vaig comentar que tindria vacances i em telefona per prendre un cafè. És molt complicat, perquè el temps esclau no se n’entén, d’imprevistos, i una altra vegada arriba la sensació de nervis a la panxa, senyal que sent que no vaig bé, que estic traint el meu esperit monàstic, l’horror dels minuts sense sentit... Per sort, les persones que m’estimen es riuen de mi, m’obliguen a seure a la terrassa d’un bar –hi ha alguna cosa més rara que consumir una beguda en una cadira enmig del carrer?– i tenen la gosadia d’iniciar una conversa. Per moments, no entenc què faig allà i record la tasca que tenia estipulada a aquella hora. Però, a poc a poc, els músculs es relaxen i les paraules i les rialles ressonen en el meu cap com si fossin una simfonia. I quan mir qui està davant meu, se m’omple el cor d’estima i d’agraïment perquè és una sort ben gran que encara hi hagi qui em suporti.