La impossibilitat de ser dona

Que el fet de ser una dona no depèn dels genitals que amaga el nostre entrecuix és una cosa que comença a estar superada. Ara bé, i la resta d’aspectes que encara condicionen l’accés a aquest qualificatiu? En el cas del meu grup d’amigues, ni tot el maquillatge que hem comprat, ni la roba ajustada i talons que ens hem posat o els quilos que ens hem aprimat han fet que deixem de ser unes “al·lotes adorables”, a les quals la gent s’adreça en diminutiu, fins i tot ara, a tocar dels 30. “Per què no puc ser més que això, per què no puc ser una donassa sexi?”, em demanava una d’elles fa uns dies.

A banda d’empatitzar amb la seva frustració, vaig intentar trobar resposta a la qüestió que em plantejava i vaig arribar a la conclusió que, en realitat, encaixar dins aquesta feminitat estereotipada de donassa no és una qüestió purament física, sinó un reconeixement social i –alhora– una entelèquia. Perquè si la feminitat es caracteritza per alguna cosa és per ser inassumible, inabastable, inaccessible. Fins ara m’havia estalviat afegir una opinió innecessària més sobre Barbie –recoman la d’Estela Ortiz (@kkiilllljjooyy a Instagram)–, però en aquest punt se’m fa totalment necessari recuperar el discurs que fa l’actriu America Ferrera al film. “És literalment impossible ser dona”, comença Gloria, el seu personatge. “És massa contradictori”, diu, perquè –per exemple– “has de destacar, però estar sempre agraïda”. Em faig meves les paraules de Ferrera quan diu “estic cansada de veure’m i de veure qualsevol altra dona fer l’impossible per agradar a la gent”.

Sí, les indicacions que ens donen per expressar el nostre gènere de dona són contradictòries, igual que per tenir cos de dona. De petites, ens fan creure que haurem deixat de ser nines per ser dones quan –a banda de tenir la regla– puguem comprar minifaldes i escots de la nostra talla i sortir així vestides al carrer sense que sembli una disfressa. Però quan et fas realment gran, reconeixes l’estafa: algunes parts del cos no han acabat de créixer, les galtes rodones no han partit de la cara i la teva estatura és la mateixa de quan tenies 15 anys. “És així el cos d’una dona?”, ens demanam totes i es demana la poeta Alejandra Martínez de Miguel. Entre altres coses, em qued amb el que, tal com ella respon, sí que som: “una dona plantant el seu cos en l’espai, rompent a plorar, riure, gemegar, cagar, cridar o a tot alhora”.