Un impost momentani
Vítor Gaspar, director del departament d’assumptes fiscals del Fons Monetari Internacional, proposa que “les rendes altes i les companyies que han prosperat durant el coronavirus paguin un impost temporal en solidaritat amb els afectats per la pandèmia”.
Algunes columnes enrere, aquesta autònoma amb feina deia que potser ens hauríem d’inventar un impost momentani per ajudar restaurants, discoteques, bars, bingos, sales de festa, gimnasos, lampisteries... Que cada cop que hi anéssim poguéssim deixar una taxa que servís directament per als que no se’n surten. Per tant, em sembla una bona idea la de l’FMI. Si encara tenim feina, és lògic que contribuïm a fer que els que no en tenen en puguin tornar a tenir. I això no té res a veure amb si els que treballen, posem per cas, en l’oci nocturn, ens cauen molt bé o molt malament. Tots som treballadors, i si els de l’oci nocturn no poden guanyar-se les garrofes, hauran de buscar alguna cosa al negoci diürn.
Però el problema, com sempre, és el repartiment de diners que, com el de vacunes, sempre depèn de la geopolítica. ¿A l’Estat li interessa que a “la comunitat catalana” tot funcioni molt bé, es vacuni més gent i baixin els contagis? Diria que no. ¿Li interessa que hi hagi prosperitat i oportunitats de negoci? Diria que no. ¿Li interessa que es vegi que si “ens portem bé” i fem la gara-gara als reis potser els reis ens porten regals? Diria que sí. Vull dir amb això que un impost així hauria de ser gestionat de ben a prop. Perquè els que s’anomenen “no nacionalistes” tenen un marc mental, sempre, que és el propi Estat, de la mateixa manera que nosaltres, els titllats de “nacionalistes”, també en tenim un, que són els Països Catalans. Per gestionar coses importants, el millor és el quilòmetre zero. Com amb els enciams.
Empar Moliner és escriptora.
