La impostura com a estil de vida
PalmaMinuts de silenci, cares de pena, tuits emotius, fotografies sentimentals... No ets al món si no ho mostres, no tens pensaments si no els comuniques, no ets ningú si no expliques el que fas, el planeta espera i necessita la teva opinió sobre qualsevol esdeveniment, la política mundial anhela les teves reflexions. En el segle XX, Jean-Paul Sartre ho tenia clar: l’infern són els altres. Però nosaltres també som els altres en oposició a les persones que ens envolten. Vist com va tot, podríem fer una nova proclama per al segle XXI: l’infern som nosaltres. I el nostre marc cultural i vital és la impostura. Ja no es tracta tant de viure intensament una existència fugaç, com de fer com que es viu i de mostrar-ho.
No n’hi ha prou amb haver-nos convertit en una mena d’Homo Pornograficus, en exhibicionistes emocionals. També hem de sobreactuar, perquè enmig de la cridòria és cabdal que ens sentin més fort que als altres.
No cal ser sincer. Si els altres practiquen la impostura, per què no podem ser també impostors? Si hi ha una desgràcia tremenda, podem seure al sofà de casa, obrir les xarxes socials i mostrar la pena i l’estupor que sentim al respecte. Si ho volem perfeccionar, sempre podrem posar un llaç negre: la gent que entri al nostre perfil sabrà immediatament que ens solidaritzam amb la tragèdia, que som humans empàtics i que ens sumam a l’onada d’indignació. L’avantatge dels llaços és que es poden col·locar de mil colors, un per cada causa imaginable. I no només són virtuals, sinó que també es poden penjar a la solapa d’una americana i a les façanes dels edificis, sobretot si són de partits polítics i institucionals.
També hem de tenir en compte la importància de deixar grans frases per a la posteritat, sentències que resumeixin el sentir del nostre temps, que ens diferenciïn com a grans pensadors que esperen ser descoberts. Per sort, si algú té un dia de poca inspiració, sempre pot recórrer als clàssics. Fixau-vos que bé que ha quedat citar Jean-Paul Sartre en aquest article. I no he de pagar drets d’autor ni res. El món és ple de bones frases gratuïtes per a les nostres cares opinions. Per què no ho hauríem d’aprofitar?
Hi ha una altra cosa important: cal controlar la intensitat de l’actuació. No ens podem quedar curts, sobretot si feim referència a desgràcies i situacions extremes, però tampoc ens hem de passar i semblar estrambòtics. Hem de trobar el punt just d’impostura. Si participam en un minut de silenci per alguna desgràcia, hem d’ajustar els músculs facials de tal manera que es noti que sentim pena, però sense dramatismes. Si parlam de política, hem de lamentar la deriva del nostre present amb el toc just de vehemència.
Sobretot, hem de fer palès que tenim raó i que el món és ple de persones que no han tingut la sort de rebre la llum de la veritat. Però amb humilitat, perquè la prepotència no és pròpia del bàndol correcte de la història. Les altres persones han de saber sense ofendre’s que som millors que elles.