La impunitat de Trump
CLAUDICACIÓ. Durant la campanya presidencial del 2016, Donald Trump va assegurar en un míting a Iowa que “podria plantar-se al bell mig de la Cinquena Avinguda i disparar a algú i no perdria cap votant”. El magnat novaiorquès va arribar al poder convençut de la fidelitat de la seva base electoral, convertit en la força dominant de la dreta nord-americana i decidit a posar a prova els límits de la impunitat que havien fet gran el personatge. El fracàs del segon procés d’impeachment contra l’expresident dels Estats Units confirma el seu convenciment. És la idea central del trumpisme: “Jo soc l’únic que importa”, com va declarar el novembre del 2017, quan la velocitat amb què fulminava assessors i les dificultats per trobar candidats solvents per als nomenaments públics que havia de fer omplien la seva administració de cadires buides i alimentaven la imatge de poca solvència del govern. Una vegada més, el Capitoli ha claudicat davant un Donald Trump enretirat però omnipresent.
El cap dels republicans al Senat, Mitch McConnell, deia que Trump és el “responsable moral i en la pràctica de provocar els fets” del 6 de gener. Però, tot i això, només set republicans van donar suport als demòcrates en el judici polític per “incitació a la insurrecció” i es van quedar a deu vots de la condemna a l’expresident. El veredicte del Senat no només alimenta la llegenda d’un Donald Trump que ha sabut esquivar les conseqüències judicials d’una llarga carrera d’irregularitats, falsedats i excessos, sinó que amplifica un problema més de fons i més general: les dificultats del sistema polític per posar límits als abusos de poder.
INCITACIÓ. L’absolució demostra que l’expresident encara és el poder que defineix un partit republicà agenollat davant el nou bastió trumpista, ara congregat en la impunitat dels diners del comtat de Palm Beach. L’aspirant a hereu de Lluís XIV, que va fer de l’obstrucció a la justícia i el desafiament a la separació de poders un estil de govern de la potència que s’havia autoproclamat -en la ficció i en la realitat- defensora del món lliure, ha aconseguit, fins i tot després d’abandonar la Casa Blanca, furgar una mica més en l’erosió institucional.
L’absolució de Trump al Senat es pot arribar a interpretar com la condonació política de la incitació a la violència. Karen Attiah, responsable d’opinió delWashington Post, escrivia aquest cap de setmana que “el supremacisme blanc ha guanyat” perquè el missatge que surt del Capitoli després de tot aquest procés és que “l’extremisme blanc, la insurrecció i la violència són una part admissible de la política”.
HISTÒRIA. Recordo una trobada informal, una nit de setembre del 1999, d’un petit grup de periodistes amb un dels responsables polítics del bombardeig aliat contra Sèrbia durant la Guerra de Kosovo. El seu “A mi em jutjarà la història” va fer impossible qualsevol discussió sobre els errors i les justificacions d’aquella intervenció militar.
M’hi ha fet pensar l’article de David Remnick al New Yorker lamentant la impunitat final d’un mandat d’abusos i confiant que les moltes evidències de la insurrecció faran que la història sentenciï la culpabilitat de Trump. Ens queden les imatges, la cronologia detallada dels fets o el silenci de l’exvicepresident Mike Pence. Però també queda la síndrome de Mar-a-Lago (com l’anomena la premsa nord-americana en referència a la residència de Florida on s’ha refugiat Trump), la dependència dels republicans d’un capital econòmic i polític corrosiu però sense el qual no es veuen capaços de recuperar les cambres el 2022. Queda encara molt de Trump perquè la història pugui començar a escriure’n la sentència que la política ha sigut incapaç de dictar.
Carme Colomina és periodista.